Tancat el tema del dia de les eleccions parlamentàries a Catalunya per decisió judicial, ja des d’abans, sembla que més del 25% dels cridats a constituir les meses han presentat al·legacions. A les excuses, en altres ocasions, més o menys peregrines per no complir aquest deure cívic que garanteix la puresa dels comicis, s’ha afegit ara l'excusa gens frívola generada per la por a la Covid. Por i virus seran presents a tots i cadascun dels col·legis electorals.

El cas d'absentar-se de formar les meses electorals provoca una gran incertesa. Mirem a veure què diu la llei i qui la interpreta en primera instància, que és la Junta Electoral.

Un cop fet els sortejos i conformada cada mesa, el càrrec és obligatori. Però de la mateixa manera que no hi ha drets absoluts, tampoc no hi ha obligacions absolutes. A part que els candidats i jutges, fiscals i altres càrrecs públics no poden formar-ne part, tampoc en formen part els més grans de 70 anys. I poden excusar-se fins set dies després del sorteig els més grans de 65 anys (art. 26. 2 LOREG).

A partir d’aquí, poden començar els problemes si s’incompleix l’obligació de concórrer a la formació d’una mesa electoral, tants com que és un delicte castigat amb pena de tres mesos a un any de presó o de sis a vint-i-quatre mesos de multa (art. 143 LOREG). A part, és clar, de la inhabilitació per sufragi actiu i passiu (art. 137 LOREG). Els tribunals es decanten en la major part de casos per la pena de multa, però aquesta dista de ser una bicoca.

La pena de dia-multa va des dels 2 euros fins als 400 euros per dia (art. 50. 4 del Codi Penal). Aquesta sanció pecuniària es calcula en funció de la capacitat econòmica del condemnat. Si es fan càlculs, amb una multa estàndard entorn dels 6-10 euros per dia i d'una durada mitjana d’uns sis mesos, surt un import de 1.080-1.800 euros. Si no es paguen, s’executa el patrimoni del culpable i si aquest no cobreix el romanent, suposa una responsabilitat personal d'un dia de presó per cada dues quotes diàries no pagades. Aquesta responsabilitat personal, una autèntica pena privativa de llibertat, pot ser suspesa (arts. 53, 80 CP). Suspensió que també té lloc en general per a les penes de presó, en l’improbable cas que el jutge triés aquesta pena.

Por i virus seran presents a tots i cadascun dels col·legis electorals

Dit això, la Junta Electoral Central ha establert uns criteris relativament generosos en la seva instrucció 6/2011, que cal llegir atentament, però que en cap cas inclouen com a causa que exoneri del deure de formar part de les meses ni una epidèmia ni la por a l'epidèmia. Però la por és la por i pot desfermar una decisió irraonable o perjudicial per al propi subjecte. No hi ha cap estat de necessitat, perquè no hi ha cap mal real que s'hagi d'evitar.

Així, només ens queda la por. El Codi Penal decreta l’exempció de responsabilitat criminal (art. 20, 6è.). És a dir, qui provés que la por patida és insuperable no seria castigat malgrat que el seu fet continuï sent il·lícit. Aquí els penalistes acostumem a parlar d’una circumstància personal d’excepció per a la no-exigibilitat d’una altra conducta. Construcció teòrica amb la qual els que ens dediquem a aquest ofici hem omplert biblioteques, però de la qual els tribunals no són especialment amics —i no sense raó— d’emprar. Sense entrar en disquisicions tècniques, podria acabar en un atenuant incomplet o analògic, en els dos casos, fins i tot molt qualificat.

En aquestes situacions tindríem una pena (atenuant simple: art. 66. 1. 1er.  CP) que suposaria només la meitat inferior de la pena legalment prevista; aquí, multa d’entre sis i quize mesos o pena de presó de tres mesos a set mesos i quinze dies. En el cas que els atenuants fossin considerants molt qualificats, es podria baixar com un o dos graus (art. 66. 1.2n CP). En un grau suposaria una pena de multa de tres a sis mesos i en dos graus la multa seria d'un mes i quinze dies a tres mesos. Les penes de presó per sota dels tres mesos de privació de llibertat es transformen en multes o altres penes substitutives (art. 71. 2 CP).

Està en joc una de les essències de la democràcia representativa i cal que els poders públics s’esmercin d’allò més, no només amb bones paraules

Si el lector encara no ha esgotat els analgèsics contra el mal de cap, un darrer esforç. Si es produeixen inassistències o abandons que puguin generar aparença de delicte, potser hi haurà milers de causes penals que col·lapsaran encara més els jutjats. Per evitar-ho, requeriria per part de tots els poders públics garantir de forma explicable la seguretat raonable dels col·legis electorals. No passar-se, com sol ser habitual, el mort unes administracions a les altres.

Està en joc una de les essències de la democràcia representativa i cal que els poders públics s’esmercin d’allò més, no només amb bones paraules. Fets consistents en aquest sentit, cal reconèixer-ho, s’han produït. Segurament en caldran més i no recórrer a la repressió com a primera mesura.

Si no hi ha més remei que obrir diligències, abans d’obrir-les, la tasca de fomentar policialment una reconsideració per part del subjecte és també cabdal i no s’ha de menystenir. Tot abans de reprimir. Per què? Doncs perquè la repressió arriba tard: el fet ja el tenim i el 14-F cal votar, cosa que la pura repressió no pot garantir. En segon terme, el col·lapse judicial al·ludit tampoc es pot dir que sigui cap mena de tema satisfactori. I, abans d’arribar a judici, els fiscals hauran també d’esforçar-se per arribar a pactes de conformitat amb penes més simbòliques que aflictives (el procés ja n’és una, de pena). Finalment, si, per les raons que sigui, hem d’anar a judici, cal esperar que els jutges apliquin amb la mesura proporcionada tota la regulació penal que eviti un mal major en les persones dels infractors.

La por ens interpel·la a tots. Cert. Però també ens interpel·la a superar-ho i a no fer més destrossa de la necessària.