El cas Palau pràcticament ja ha conclòs. Dijous van entrar a la presó de Brians 2 els dos condemnats que encara es trobaven en llibertat, Milet i Osàcar, després d’haver esgotat infructuosament els darreres cartutxos per evitar l’ingrés carcerari. Montull, pare, ja ho havia fet el dilluns anterior.
D’aquesta forma, onze anys després que s’encetés la instrucció, ha acabat un assumpte nodrit en les entranyes de la burgesia catalana, malbaratant un dels seus símbols més genuïns, el Palau de la Música, com a coliseu musical, i seu d’un símbol de la catalanitat i del catalanisme com és l’Orfeó Català. A sobre, l’edifici és Patrimoni de la Humanitat. Pocs símbols més nostrats han estat tan enfangats. I ho han estat pels que feien de les essències més tradicionals, com la família, la pàtria, l'austeritat o el compromís llur guia de vida. Un cop més els valors més identitaris han estat el refugi dels canalles.
Recordem els fets declarats provats: els jerarques del Palau, Milet, Montull i la seva filla —encara pendent d’ingrés a la presó— en connivència amb el tresorer de Convergència, Osàcar, el partit pal de paller de la Catalunya més catalana, de l’autèntica Catalunya, estaven conxorxats per transferir diners d’empreses adjudicatàries de la Generalitat a la caixa de Convergència.
Sembla que tots els diners no, que els del Palau no ho feien, com correspondria, per amor a l’art. Deixant de banda una sèrie de personatges menors —alguns passaven per senyors de Barcelona—, hi ha dos aspectes que no quadren.
El primer, com sol ser habitual en els processos per corrupció, el nombre de condemnats corruptors és mínim o gairebé inexistent. Quan seuen a la banqueta dels acusats, els corruptors o es lliuren de les penes, com en el cas Palau, per prescripció —van ser cridats a la causa massa tard—, o amb penes minses, prèviament pactades amb les acusacions a canvi de facilitar informació i/o reparacions en l’erari públic. En conclusió, tenim una mena de corrupció en la qual una de les parts de la relació, la part corruptora, la que empaita els agents públics, se’n surt gratis o quasi gratis.
Queda l’altra part, la pública. Normalment els càrrecs públics són qui paguen els plats trencats. Matas, l’expresident balear, seria l’epítom d’aquest fenomen. A part de les quatre causes ja jutjades i pràcticament condemnat a totes, encara que generosament tractat pel Tribunal Suprem, té encara una dotzena llarga de processos penals pendents. Crida l'atenció aquesta desigualtat.
En totes les variants de l'ara per ara inacabada judicialment trama Gürtel, a Madrid i a València, qui han pactat o confessat o reparat els danys se’n han sortit prou bé; o molt millor de l’esperat vistes les peticions de les acusacions. En línies generals, els empresaris implicats no deixen de ser uns tafurs, més o menys bronzejats, amb la mina de nous rics que put com una cort de porcs. Ras i curt: als corruptors la corrupció, més enllà de passar la vergonya —si la tenen— del procés, els surt ben barata. Cal fer una pensada sobre els mètodes d’investigació i d’incentius processals —o la seva absència— en relació amb aquests subjectes.
L’altre aspecte que crida poderosament l’atenció és que, quan la corrupció és triangular (corruptor/càrrec públic/partit polític), els vèrtexs de cada una de les tres organitzacions no surten igual de mal parats. En efecte, si repassem la corrupció del PP, ja des del cas Naseiro fins als Gürtel (deixem de banda Granados amb la seva Púnica i altres males herbes encara pendents), ha tingut imputats quatre dels seus cinc tresorers. Només un ara per ara condemnat, Bárcenas; les anul·lacions processals, incapacitats i altres elements han impedit els càstigs. Però dirigents del PP, dirigents nacionals, com ho era el tresorer ara empresonat, no han estat condemnats.
Com va passar amb Filesa. Només Galeote, la seva segona i alguns altres, com Sala, els va tocar el rebre. El mateix acaba de passar amb Convergència, amb Osàcar. En virtut del principi acusatori, els jutges només poden jutjar i, si toca, condemnar qui sigui acusat. Només han estat acusats, com a membres de nivell dels partits, els tresorers. Fins aquí arriben les aigües.
Com que la lluita contra la corrupció és una lluita contra el poder —no cal oblidar-ho— té pocs ajuts, quan no clars entorpiments: tot són traves
Resulta simplement increïble que els màxims ideadors de les trames corruptes siguin els tresorers dels partits, amb algun càrrec menor o perifèric, i que la resta dels membres de llurs òrgans de govern tan sols compareguin, si hi compareixen, en condició de testimonis. Arribat aquest moment, donen unes estrafolàries demostracions d’ignorància supina, només superada per la barra que posen per davant la seva credibilitat. I a seguir rebent homenatges com a pares de la pàtria que es consideren.
Algú pot creure, fins i tot en agut estat catatònic i tòxicament induït, que els tresorers dels partits polítics són així? Que són d’una raça especial? Que els donen les claus de la caixa i que els altres dirigents es dediquen a fer el bé sense parar i a predicar els valors de l’honradesa com el seu únic patrimoni? Algú s’ho creu?
Com que la lluita contra la corrupció és una lluita contra el poder —no cal oblidar-ho— té pocs ajuts, quan no clars entorpiments: tot són traves. A tall d’exemple només recordem la quantitat de requeriments als bancs emissors o negociadors d’actius o dipositaris de doblers. O els canvis de funcionaris. O l’intent de trasllat de jutges i fiscals. A tall d’exemple.
En aquest context sembla que en matèria de corrupció només palmen els més pringats, és a dir, els que eren, al cap i a la fi, més lluny del poder. Els altres, com les rates, ja fa temps que, quan arriba la justícia, havien abandonat el vaixell.
En acabar, la realitat palesa que els corruptes són els prescindibles.