Encara amb el mal gust de boca per la investidura fallida i, sobretot, per haver hagut de rebre una lliçó d’ètica política des de la superioritat de les avantguardes polítiques i guardianes de les essències, crec que l’anàlisi política d’aquesta intensa setmana no està acabada si no es fa esment a un escrit que vam conèixer dijous passat, datat, però, el 26 d’abril anterior. El tal escrit és una mena d’informe que el jutge instructor Llarena remet a la fiscal general del land de Schleswig-Holstein.

En 17 pàgines l’instructor de la causa, pel que ara interessa, contra el president Puigdemont, manifesta una impotència tan esgarrifosa com impròpia de la dignitat d’un tribunal que es considera suprem.

Ara per ara ja sembla oblidada la irrespectuosa interlocutòria del 17 d’abril proppassat, dictada per la Sala d’Apel·lació del Tribunal Suprem. En aquesta resolució va considerar que el Tribunal Superior del dit land —màxima instància judicial ordinària, recordem-ho— havia contradit “los parámetros propios de lo razonable” quan va afirmar que la violència requerida en un hipotètic delicte anàleg al que constitueix l’objecte del procés contra el president Puigdemont no es donava. Aquest era l’argument essencial dels magistrats germànics per denegar l’extradició per rebel·lió del president Puigdemont. Censura absolutament inapropiada i a més sense venir a tomb de res, atès que la interlocutòria versava sobre la denegació de la petició que havia fet Jordi Sànchez a l’instructor per assistir al ple parlamentari d’investidura, després d’haver estat proposat candidat a la Presidència de la Generalitat.

Ara per ara ja sembla oblidada la irrespectuosa interlocutòria del 17 d’abril proppassat, dictada per la Sala d’Apel·lació del Tribunal Suprem

Ara, en aquest nou escrit, el to és radicalment diferent. Tant, que xoca i mostra no poca desorientació respecte a què cal fer i cal demanar als òrgans jurisdiccionals alemanys.

Deixem de banda les qualificacions jurídiques dels fets, que el mateix magistrat considera poc rellevants, perquè —i això és cert— el que es fixa en la instrucció són els fets per poder dur a terme, si s’escau, el judici. Són les acusacions les que faran una primera qualificació jurídica en el seu escrit de conclusions provisionals, que és el pòrtic del judici pròpiament dit i el predeterminen.

Per això, l’informe judicial espanyol diu que els fets investigats, quant a la declaració d’independència, fins al moment poden ser constitutius de rebel·lió (hi ha compresa la conspiració), sedició i desobediència, aquest últim presumpte delicte sense pena privativa de llibertat. O sigui que el mateix instructor obre el ventall cap enfora, però cap endins manté les imputacions més greus: la de rebel·lió. Deu veure poc clar, doncs, que la seva concepció de l’aixecament i de la violència que requereix la llei penal passi un escrutini mínimament benèvol per part de juristes independents. Cal dir, en aquest punt, que amb un rebuig radical de la rebel·lió s’ha manifestat la majoria dels penalistes acadèmics espanyols, en una iniciativa que va partir de Madrid i no de Barcelona.

Si això és el que el magistrat pretén vendre a Alemanya, l’aterridora pregunta és òbvia: per què manté la rebel·lió per als processats? Tornem, com en el cinema durant el franquisme, a les dobles versions, la que passava la censura domèstica i la que hom exhibia a l’exterior? Però això no va de cinema: va de principi de legalitat, que és un dret fonamental. La qüestió, reitero, és aterridora.

Perquè aquest entestament en la corrupció? Doncs perquè la corrupció és l’únic delicte que obliga l’òrgan judicial receptor de la petició de lliurament d’un processat a lliurar-lo automàticament a l’òrgan judicial demandant

En segon lloc, i sense entrar en qualificacions jurídiques, l’instructor crea un nou delicte, inexistent en el Codi penal vigent: és treu de la màniga, literalment, el delicte de malversació/corrupció (sic). Com ja he dit algun cop en aquestes mateixes pàgines, el delicte de corrupció no existeix en el dret espanyol: existeixen diversos delictes relatius a la corrupció. Un d’ells pot ser la malversació; al marge que, a parer meu, després de la reforma del 2015, no té contingut. En tot cas, la malversació constituiria un delicte vinculat a la corrupció si anés lligat a una constel·lació criminal de tal índole, però, com és fàcil de constatar, aquest no és el cas. Ni un sol cèntim ha anat a cap destinació particular, propi dels encausats o de tercers amics seus. No tots els que aplaudeixen aquesta construcció poden dir el mateix.

Perquè aquest entestament en la corrupció? Doncs perquè la corrupció és l’únic delicte que, atès que figura en el catàleg de 32 infraccions penals de l’euroordre, obliga l’òrgan judicial receptor de la petició de lliurament d’un processat a lliurar-lo automàticament a l’òrgan judicial demandant. Però com també hem vist, el terme corrupció, en dret penal internacional, és sinònim de suborn i, a tot estirar, de tràfic d’influències. De cap altre delicte. Amb aquesta manipuladora qualificació jurídica es pretén obtenir l’extradició del president Puigdemont.

Aquesta giragonsa no respon a la qüestió que va plantejar el Tribunal Superior alemany a la justícia espanyola, és a dir, que especifiqués l’import dels cabals malversats. Igual que en les resolucions judicials anteriors, inclosa la interlocutòria de processament, es fa un càlcul potencial, sense cap certificació oficial, del que hauria d’haver-se invertit en el referèndum —així, amb aquest nom— de l’1-O. No s’aporta ni una sola acreditació fefaent de despesa real i efectiva. Ja va dir el tribunal germànic que no li valia el que s’hagués pogut haver gastat —una mera hipòtesi sense base—, sinó que li calia saber, per fer el seu judici d’adequació, quant s’havia gastat efectivament. Seguim al mateix lloc.

L’innominat escrit judicial espanyol presenta una terrible perla, inaudita perla, incasable amb un estat de dret. Encara que és a la pàgina dos de l’escrit esmentat, transita pel nucli dur de la petició de l’instructor: “Con independencia de cuál sea el delito que constituyan estos hechos en Alemania o cuál sea la gravedad de la calificación conforme a su ordenamiento jurídico, estamos convencidos de los hechos que se relatan en el Auto de Procesamiento y en el apartado e) de la OEDE [ordre europea de detenció i lliurament] son constitutivos de algún tipo de infracción penal en Alemania.”

El convenciment, ves a saber d'on s’ha obtingut, que els fets són constitutius d’algun delicte a Alemanya, si no fos pels efectes injustament demolidors per a la llibertat personal i la integritat política i institucional que pot tenir, resulta patèticament entendridor.

No cal afegir res més.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat