Això és el que devien pensar els nous directius del Barça, després de les eleccions del març passat, a mesura que anaven veient quin pa, i a quin preu, havia estat donant la junta anterior. La gestió la va qualificar de nefasta el CEO culer, Ferran Reverter, en un acte directe, clar i sense tremendismes.

Tan nefasta que, si s’hagués tractat d’una societat mercantil, el Barça, entre les primeres 1.000 societats de Catalunya, hauria caigut en causa de dissolució (l’actiu és inferior, molt inferior, al passiu). Si hagués estat una companyia mercantil formalment parlant, la presentació, en lloc d’una due dilligence (revisió econòmica a fons), l’hauria fet un administrador concursal exposant la insolvència de l’entitat.

Hom atribueix a Bernard Shaw la dita que la comptabilitat és una de les belles arts. Menys irònicament també es diu que els números, degudament torturats, acaben quadrant. El paper, un altre lloc comú, ho aguanta tot; tot menys la realitat. Sembla que aquesta mala bella art era la que practicava la junta anterior. I tant ho sembla que, vist el que han vist i no vist però que s’hauria d’haver vist, la due dilligence derivarà en un forensic o informe de responsabilitats, que poden ser patrimonials o penals.

Ahir es van oferir grans números, algun exemple, sense identificar ni operacions concretes ni persones responsables, tot adobat amb missatges de realisme dur i d'esperances fundades. Es va dir, reiterar més aviat, que s’han incomplert normes internes de pagaments (fraccionant imports per no passar per l’assemblea o la junta), que hi ha comissions de sumes sorprenents (algunes de més del 30% de l’operació facilitada) o l’absència de factures. Un panorama desolador.

De tota manera, és simplista pensar que si hi ha factura d’una operació, l’operació és correcta. Res més lluny de la veritat. Si la comptabilitat reflecteix la realitat econòmica d’una entitat, no basten factures, rebuts o albarans. En una entitat de les dimensions del Barça, que no és el forn de la cantonada, cada partida de la comptabilitat que figura en els seus llibres ha d'estar sustentada per una sèrie de documents, un autèntic expedient ben voluminós en ocasions, des de la presa de decisió fins a l’últim pas de l’execució.

O sigui, que la factura sola de poc serveix. Podria tractar-se d’una factura de cobertura, quelcom que, malauradament, és tan irregular com gens infreqüent, causa que les coses acabin com el rosari de l’aurora. Aquí el que no hi ha i hauria de ser-hi és cabdal: el forat parla per si mateix. Però amb expedient i tot, la factura podria no reflectir la realitat d’una relació juridicoeconòmica o reflectir-la malament. Per exemple, imports desorbitats o improcedents en adquisicions de tota mena de béns i serveis o en comissions. Allò que es diu fora de mercat. O sigui que l’existència de papers no resulta ser sempre el millor senyal que les coses s’han fet bé, sinó, potser, de tot el contrari.

Les responsabilitats ni són un xantatge ni una venjança. La responsabilitat és el deute que qui ha gestionat nefastament, sigui per incompetència o amb tota la intenció del món, té amb l’entitat i els seus propietaris, els socis

A l’exposició de dimecres, formalment i brillantment comunicada i reflectida al web del Barça, a parer meu, es van produir tres mancances, molt preocupants i que és d’esperar que el forensic posi llum al respecte.

En primer lloc, a més de l’eventual responsabilitat, de la mena que sigui, de tots o alguns directius anteriors, hagin arribat al final del mandat o no ―un altre meló per obrir―, cal esmentar la responsabilitat de les auditories dels comptes previs al 2020. El soci, civil o mercantil, a part de la confiança en els directius de l’entitat, la té en l’auditor, teòricament un tercer independent i imparcial. Si un auditor va donar fe de la bondat de l’estat econòmic del club, com és que ara uns altres auditors diuen tot el contrari?

En segon lloc, en quatre anys el Barça ha tingut quatre agents de compliment, els compliance officers. Uns dimitits, altres despatxats o altres cessats. Les causes, les sabem? Els motius rauen en severes discrepàncies en aspectes que ara es posen de manifest, aspectes que el club, és a dir, la seva directiva, no volia endreçar? És urgent una clarificació al respecte.

En tercer lloc, en bona part lligat amb l’anterior, crida l’atenció l’absència de menció als escàndols patits pel Barça. Dos de ben coneguts no van ser objecte ni d’esment indirecte. D’una banda, el Barça és el primer club castigat penalment, com a persona jurídica, pel cas Neymar ―el primer, encara en cueja un altre―.

El club va ser sancionat per haver comès delicte fiscal. En el pacte amb les acusacions que va acabar en una sentència de conformitat s’exonerava de responsabilitat penal personal Bartomeu i altres directius. Passar la responsabilitat penal de les persones físiques a les jurídiques és un passi d’autogol amb els diners i prestigi dels altres. Tampoc del Barçagate no es va dir ni ase ni bèstia.

Això no pot quedar així. Les responsabilitats ni són un xantatge ni una venjança. La responsabilitat és el deute de qui ha gestionat nefastament, sigui per incompetència o amb tota la intenció del món, té amb l’entitat i els seus propietaris, els socis. En tot cas, el que no es pot tolerar, per incompetència o mala fe, és la impunitat en l’administració de béns aliens i, a més, tan simbòlics, com el Barça.

El foc nou ja hi és. Ara toca que l’ADN Barça també es desplegui als despatxos.