El lema “Catalunya no té rei”, com tot lema en negatiu, ben poc pot dir. La pregunta legítima, davant la negació, és: si no té rei, què té? La resposta a parer meu és simple: Catalunya té president.

El que succeeix és que als mateixos catalans se’ls ha fet creure que tenen un vicepresident en funcions de president, que ara seria un vicepresident en funcions de president en funcions. Per això, seguint el marge de qualsevol llei, es parla que el president en funcions Aragonès és, tout court, vicepresident en funcions. Tot un disbarat fruit d’un marcatge absurd regit més enllà de les nostres fronteres. John Adams, un cop més, ha de ser recordat com a impulsor de l'imperi de la llei, fins i tot en temps de revolta.

Així que Catalunya no té rei -cosa amb la qual es pot estar totalment d’acord- és una cosa. Sí, tanmateix, té president. Només no el va tenir durant la vigència il·legítima de l’il·legítim 155. Per tant, si té president, encara en trànsit d’una legislatura a una altra, en funcions, hauria d’haver anat a Martorell.

No a retre homenatge al rei, del qual es qüestiona la legitimitat, no a retre homenatge a un rei que ja al 2016 -al 2016!- va dir a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que no calia que anés a La Zarzuela, que li comuniqués per correu electrònic la designació parlamentària del president Puigdemont. Qui va qüestionar avant la lettre la legitimitat del president de la Generalitat va ser el mateix monarca.

Dit això, la inassistència del president en funcions de la Generalitat divendres passat a Martorell és una greu errada. La presència de Felip VI no és causa suficient per no haver-hi assistit. A Martorell, segons les cròniques, hi era la plana major de SEAT i de Volkswagen. Amb aquesta plana major, el president de la Generalitat, en funcions, o en plenitud, ha de prodigar-se. Prodigar-se no vol dir ni submissió ni pidolar. Ni confondre inversors seriosos i assentats amb oportunistes que volen fer d’una comarca una mena de Las Vegas casolanes, al marge de tota normativa reguladora i són rebuts amb banda i música al pàrquing de la Generalitat.

Els directius de SEAT i Volkswagen difícilment poden entendre que se’ls giri l’esquena en públic, per més que en privat se’ls doni sabó, sent com són uns dels grans generadors de llocs de treball a Catalunya, i quan altres multinacionals han decidit marxar-ne, després de fruir de subvencions que no tornaran. Aquests directius han demostrat, a més, que, malgrat les pressions post-1-O de La Moncloa i especialment de La Zarzuela, van voler quedar-se aquí. No com altres firmes nostrades. I segurament es van quedar aquí, perquè algú, millor dit, alguna, va dir que d’ací nos es movien. L’aposta no els ha sortit malament.

Per tant, la Generalitat, representada pel seu primer mandatari hauria d’haver anat a Martorell hi fos el rei o el president de la República. Qui representa sempre Catalunya és el seu president, es trobi en l’estat administratiu que es trobi. I el president no va ser-hi.

El distanciament sentimental amb la corona, que surt a diversos escàndols per setmana i dona la callada per resposta, és lògic i legítim. Però els interessos de Catalunya i dels catalans o ens els cuidem nosaltres o no els cuidarà ningú. I calia haver estat divendres a Martorell.

Si La Moncloa o La Zarzuela imposen determinats regles de protocol, si s’ha de dir que no o improvisar sobre la marxa, es fa i punt. El que no es pot fer, per radicalment antijurídic, és enviar els Mossos a retirar pancartes antimonàrquiques i a identificar ciutadans que exerceixen el seus drets legítims, aquí els d’expressió i manifestació. Ni la Delegació del Govern, ni la seguretat de la Casa Reial ni la Conselleria d’Interior poden ordenar ni complir el que els Mossos van fer. Reitero el que vaig dir el juliol passat.

Tot això mostra certa esquizofrènia institucional, políticament impròpia i jurídicament il·lícita. Esquizofrènia que es trasllada als ciutadans, ja que és difícil de conjuminar la impròpia no-assistència amb un zel cortesà sense cap base legal.

Si, per altra banda, la inassistència a l’acte de Martorell fos deguda a pressions derivades de les negociacions pel nou govern, malament comença. Cessions partidistes obertament contraproduents pels interessos catalans llasten qualsevol projecte de govern que tingui com a màxima prioritat el benestar de la ciutadania i la recuperació econòmica i institucional.

Perquè la política, la seriosa, va d’això: de treballar per la ciutadania. Practicar política de lemes no ha fet mai créixer les nacions. Les ha dutes a la irrellevància. I això cap patriota ho vol. El millor antídot contra l’infantilisme dels lemes és la realpolitk, que és el que fan les nacions adultes.