Nou dels condemnats a presó pel procés són dins, engarjolats.

Una primera precisió: parlem, tots, ací i allà, del judici del procés. Després de la sentència, aquesta no ha establert en quin moment i ni de qui va partir l’ordre ni com la sedició és va posar en marxa. És un fet ben curiós, postmodern com volen alguns, que demostra, un cop més, la desraó de la resolució, oprobi democràtic com pocs.

Dit això, cal recordar que, malgrat la petició del Ministeri Fiscal, desmaiada i feta a darrera hora perquè els mal dits beneficis penitenciaris no es poguessin atorgar fins el compliment darrere les reixes de la mitat de la pena privativa de llibertat, el TS expressament va dir que no; va dir que règim ordinari. És a dir, va rebutjar, aplicar l’article 36. 2 del Codi penal

S’ha especulat molt sobre això. A parer meu la cosa és prou senzilla. Descarnada, però senzilla: com que la resposta política de l’Estat —si més no abans de les eleccions del 10-N— era el judici, la política la feia el TS. Així doncs, el TS va fer ús, un altre cop, de l’adjectiu més que no pas del substantiu i es va reservar l’execució penal, l’execució de la condemna, per a si mateix. En efecte, l'última paraula sobre el règim penitenciari de compliment la té sentenciada —si hi ha recursos— el tribunal sentenciador, aquí el tribunal de la plaça de la Villa de París.

Què farà el TS en matèria d’execució? Ningú no ho sap. També actuarà en funció de les importants sentències europees pendents. En tot cas, es reserva l'última paraula. És el que té donar la clau política a qui no hauria de tenir-ne cap. Després diran que no és (o no ha estat) un judici polític.

Però anem a la pregunta del títol: des del punt de vista estrictament penitenciari, els presos quan poden començar a anar a  casa? En teoria des de fa dies. Per botar al tercer grau, como que no s’aplica l’art. 36. 2 del Codi Penal, no hi ha cap restricció. Teòricament, parlo. Jo ja fa temps que no faig prediccions jurídiques: per a això caldria que la predictibilitat jurídica, la seguretat jurídica, fos en alguna mesura un fet empíricament constatable.

Convé retenir certes qüestions bàsiques, sempre teòricament, és clar, tal com diu la llei. La realitat pot ser una altra cosa. D’entrada en matèria d’execució de penes patim una inevitable contradicció fonamental. D’una banda, la sentència mira al passat: s’ha comés un delicte i es castiga el delinqüent en funció de la lesió prevista per la llei. Tanmateix, l’execució penitenciària, en vulgar, la presó, vol mirar cap al futur, i resocialitzar els condemnats, d’acord a l’art. 25 CE i l’art. 1 de la Llei penitenciària (LOGP), llei essencial en el règim democràtic; tant, que va ser la primera llei postconstitucional abans fins i tot que la del TC.

Així neix la contradicció: el càstig, ja imposat —el que els penalistes anomenen la prevenció general— pot xocar amb les necessitats de la resocialització i del tractament del pres (prevenció especial). Qui guanya en aquesta confrontació? Delictes molt greus poden requerir un procés de resocialització relativament curt, en comparació amb una llarga condemna. Dit amb molta simplicitat: la sentència mira al passat i el tractament penitenciari al futur. L'antinòmia està cantada. Tot tenint en compte què és la resocialització.

Per això, l’art. 36. 2 del Codi Penal deixa la porta oberta a un règim penitenciari avançat i sense gaire limitacions retributives. Obviant polèmiques clàssiques i permanents sobre la resocialització, anem al cas concret, els nous presos del procés. Són ciutadans amb estudis, professionals, amb una conducta gens violenta ni personal ni familiar ni institucional (ni un sol fet violent els ha estat imputat a la sentència) i gaudeixen de prestigi social. No com Pablo Escobar, sinó com a líders polítics, socials i fins i tot morals.

En aquestes circumstàncies, qui, què i com s’ha de resocialitzar? Quin és el tractament a seguir, segons la llei? Si l’ideari independentista —TC dixit— és legítim, on rau el problema? En les formes i vies de dur-ho a terme? Vies pacífiques i democràtiques, legals o no, però pacífiques i democràtiques? La LOGP, en el seu art. 3 garanteix la dignitat del pres, és a dir, no se’l pot fer una rentat de cervell per acomodar-ho a les conjunturals normes polítiques. No se’ls pot inocular ni un credo polític diferent ni se’ls pot portar a camps de reeducació (us sona?) ni a fer treballs forçats (a una eventual Vall dels Constitucionalistes, per exemple). Perquè, recordeu, que ni pel règim ni per certes organitzacions que es diuen defensores dels drets humans, ni són presos polítics ni ha estat un judici polític.

Si és així, com es durà a terme la resocialització? Dins de la presó és prou difícil, pràcticament impossible. Al cap i a la fi, als presos del procés els cal resocialització? Aquesta és la pregunta. O si, atès que no és legítim en un sistema democràtic canviar la ideologia dels ciutadans, com ha succeït amb altres presos, els deixaran tota la seva vida penitenciària en segon grau, sense sortides, fins al llicenciament final?

De moment, no cal pronunciar-se sobre si han d’anar a parar a tercer grau directament (treballar fora i dormir a la presó). L’article 100.2 de Reglament penitenciari, com es va fer amb Oriol Pujol o es fa amb Iñaki Urdangarin, permet alternatives de flexibilització. Pel treball o activitat que puguin dur a terme extramurs no crec que hagi cap preocupació que en puguin trobar.

Constituiria, però, una injustícia notòria, clarament discriminatòria ideològicament (discriminació, helàs, prohibida per la Constitució), que no passessin les festes o part d’elles amb les seves famílies, com fan una munió de presos, fins i tot condemnats per delictes violents.

Tot això, és clar, en el ben entès que no fossin presos polítics. Però qui pot dir el contrari si se’ns ha dit per activa i per passiva que no ho són?

Gonzalo Boye
Opinió Així estan les coses Gonzalo Boye
Marta Roqueta
Opinió Catalans a Madrid Marta Roqueta