Ahir, novament, el tribunal de Sàsser, un tribunal regional, en la terminologia del Tribunal Suprem (TS), va desestimar l’execució de l’euroordre (ODE) i va suspendre el procediment sine die. Així es manté la immunitat de moviments dels europarlamentaris fins que els tribunals europeus competents dictaminin.
L’emissor espanyol de les ODE ha palesat un desconeixement palmari del sistema europeu de justícia, de com és el sistema d’auxili judicial europeu, de quin és el sistema judicial italià al qual ha volgut pressionar amb oficis i més oficis i, per damunt de tot, ha deixat ben clar el caràcter de persecució política dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí disfressada de legítima persecució judicial.
Anem a pams. Un defecte congènit corporatiu dels integrants del TS espanyol és considerar-lo més suprem que tribunal. Això fa que per la seva mentalitat sigui incomprensible que un tribunal que a Espanya seria inferior a ell el pugui contradir. Els tribunals que reben una ODE són la màxima autoritat en la matèria, atès que són els designats per cada estat; són els competents per tramitar-la. Des d’aquest punt de vista, la relació entre el tribunal que genera una ODE i el que la rep és una relació d’igualtat: no hi ha cap mena de subordinació jeràrquica.
El TS ja va faltar al respecte al Tribunal de Schleswig-Holstein qualificant-lo de tribunal regional i de no seguir les regles mínimes del raonament jurídic. La pressió sobre la secció delegada a Sàsser del Tribunal d’Apel·lació de Càller, amb oficis recordant la vigència de les ODE, anava en la mateixa direcció.
Però és que en matèria de dret europeu ―i les ODE són dret europeu― qui té l’última paraula són els tribunals de la Unió, amb seu a Luxemburg, sigui el de Justícia o el General, segons els afers que es tractin.
Més enllà de la victòria judicial d’ahir, s’ha guanyat gratuïtament, per errors no forçats, un munt de descrèdit: demostra que el TS té un prejudici en contra de tots els processats en la causa del procés
El Tribunal Suprem serà suprem a la pell de brau, però fora és un tribunal més que està subjecte a les decisions d’ambdós tribunals sense excepcions ni excuses. Això, el tribunal regional-delegat, una puça jurisdiccional per segons qui, ho sabia. En conseqüència, estant en vigor la resolució de 30 de juliol passat en què el TGUE explícitament diu que, d’acord amb el que afirmen les autoritats espanyoles, les ODE estan suspeses, res s’ha de dir en contra (en anglès; en francès). Hi tornarem més avall.
Així a Sàsser, que saben el que s’ha de saber de dret de cooperació judicial europea, han dit que mentre estigui en vigor l’esmentada resolució i no hi hagi resolucions fermes ―és a dir, irrevocables― sobre el tema de la immunitat, el lliurament i qüestions annexes, ells, el tribunalet de Sàsser, no diran res i deixen l’expedient en suspens.
No menys important ―a parer meu, cabdal― resulta el fet que la Fiscalia italiana no ha sostingut ni en la vista de la detenció ni en la de l'extradició que el president Puigdemont havia de ser lliurat a Madrid. En el sistema europeu, l’exercici de la pretensió d’extradició correspon al fiscal de l’estat requerit. La fiscal sarda va veure que el que deia Llanera estava en oberta contradicció amb el que diu el TGUE. En conseqüència, cap dubte. I més quan l’acció està en mans d’un fiscal realment independent com és l’italià, que depèn no del govern de Roma, sinó del Parlament. No saber quin pa es dona on et conviden a menjar té aquestes sorpreses.
A sobre, Llarena s’entesta a dir que l'ODE per sedició i malversació està en vigor. Acceptem la hipòtesi. Cap d’aquests delictes figura a la llista de 32 que preveu la Decisió marc del 2002 ni, per tant, a la llei espanyola del 2014 que en fa la transposició ―molta pressa no hi havia en matèria de cooperació intraeuropea―. Així, la tramitació de la petició de lliurament queda sotmesa als dos principis bàsics de l’extracció: la doble incriminació i l’especialitat. És a dir, han d’existir delictes similars en contingut i en penes en l’ordenament de l’estat d’execució.
No és el cas. I al TS ho han de saber. Però tant se val. Ja va passar a Alemanya: res de rebel·lió i només malversació. A Itàlia, quant a la sedició, seria igual d’inexistent, ja que requereix actes violents directes, i quant a la malversació, la pena és encara inferior a la prevista al Codi Penal alemany. I a Alemanya ja sabem què va passar: rebuig a acceptar el lliurament del president Puigdemont, sortida insòlita en els annals de les ODE i de les extradicions.
Però és que, a més, encara que el tribunal delegat de Sàsser sigui un tribunal petit, els seus integrants saben llegir. Han vist que el que diu el mateix Llarena sobre que la seva ODE està en vigor, perquè mai l’ha desactivat, en contra del que diu el TGUE, no és cert. En la seva interlocutòria de 9 de març d’enguany afirma tot el contrari. En efecte, al primer paràgraf de la pàgina 11 diu textualment: “Se atiende que existe un único procedimiento para depurar la eventual responsabilidad penal de todos ellos [Puigdemont, Comín, Ponsatí, Puig Gordi], el cual se encuentra hoy plenamente paralizado por su situación de rebeldía”. Rebla el clau, a la pàgina 40, al primer paràgraf del fonament jurídic sisè: “Considerando la naturaleza penal y paralización del procedimiento condicionado por las cuestiones prejudiciales que se plantean, y que no se han adoptado medidas privativas de liberad [sic] de los afectados por las ODEs, se solicita la tramitación por el Procedimiento acelerado, de conformidad con los art. 105. y 106 del Reglamento de Procedimiento del Tribunal de Justicia”. Més clar, l’aigua.
Aquesta mala fe processal i els capricis erràtics posant i retirant ODE juguen en contra de l’alta magistratura espanyola contra el procés. Es vesteix amb robes jurídiques una persecució prejudiciosa, un “a por ellos” judicial. L’únic que pretén, sigui a costa fins i tot del seu propi prestigi, és abatre penalment els exiliats que, segons ells, van perpetrar un delicte que a la sentència del 2019, de tan inexistent que és, resta dibuixat de la forma més confusa possible.
Més enllà de la victòria judicial d’ahir, s’ha guanyat gratuïtament, per errors no forçats, un munt de descrèdit: demostra que el TS té un prejudici ―és a dir, té la decisió presa abans del procediment― en contra de tots els processats en la causa del procés. O dit d’una altra manera: al judici del procés no s’han respectat les garanties bàsiques del procés degut. La imparcialitat judicial, igualtat d’armes, bona fe processal per part de tots els intervinents i presumpció d’innocència, com a mínim, no han fet acte de presència.
De fet, no és possible interpretar d'una altra manera que les respostes negatives donades per Escòcia, Alemanya, Bèlgica ―diversos cops― i ara Itàlia, a més de Suïssa, a la pretensió dels TS de jutjar els exiliats pel procés.
Ras i curt: el procés al procés i la seva sentència no els compra, ara per ara, ningú a Europa perquè no casa amb l’estat de dret europeu.
PS.: Un cop finalitzat aquest article, arriba la nota de premsa (nou mètode de manipulació informativa) que informa que el ple del TC per unanimitat avala la vigència de les ordres de detenció nacionals, europees i internacionals dictades pel TS contra el president Puigdemont. Per pur safareig espero a veure amb quins arguments retorçats s’obviarà la supremacia dels tribunals de Luxemburg.