Dissabte passat demanava si hi havia algú a lloc. Em sobtava que, amb el panorama que tenim, ningú donés la cara ni anunciés mesures de fons, no només energètiques, i més davant la situació d’alta tensió social que estàvem vivint arreu. Ara sembla que sí que hi havia algú, però més aviat tímid i necessitat de tutela, la de la UE.
Així, en un esmorzar informatiu, el premier Sánchez va anunciar un rosari de mesures: 20 cèntims per litre de rebaixa per a tothom que carregui combustible a una benzinera, diverses bonificacions en funció del vehicle que s’empri professionalment, reactivació dels ERTO per tal de no acomiadar ningú, limitació durant 3 mesos de l'increment de la renda dels llogaters fins al 2%. Posteriorment, hem sabut que també és propera una nova fiscalitat sobre el preu final de la llum, rebaixant algun impost i traient-ne un altre, però, sobretot, que aquesta propera rebaixa per a les butxaques dels usuaris finals es notaria amb el topall del preu del gas.
Al silenci de Sánchez li ha seguit una breu sobreexposició: proclama als quatre vents l’excepció ibèrica aconseguida a la UE, i així es pot fixar un topall al preu del gas en la cistella global de les energies. A continuació, anuncis a bombo i plateret de les mesures més amunt relatades en una trobada organitzada per Europa Press i McKinsey dilluns passat.
Parlar d'abaixar impostos, quan tothom demana ajuts i s’incrementa el dèficit, res de res: és tan il·lògic com impossible
Calia que el cap de colla donés la cara i donés solucions. Ho va fer en un lloc inadequat en una democràcia avançada. Va difondre les noves en una trobada informativa-empresarial. Ni a la Moncloa, en una roda de premsa o en una retransmissió televisiva al país. Ni, atesa la transcendència de la situació actual, al Parlament, prèvia negociació, com a mínim, amb els partits de la investidura i, en conseqüència, entrant en debat amb els diputats. Aquest defugir el debat on s’ha de fer, és un dels llasts de la defectuosa democràcia, segons els avaluadors independents
No entrarem ara en la forma artificiosa amb què es fixa el preu de la llum ni en el marge d’acceptació per part de la UE del topall del preu del gas en aquesta determinació. A més, com la proposta ha de ser ibèrica, és a dir, conjunta amb Portugal, hem d’esperar la formació de govern a Lisboa. O sigui, que fàcil no ho sembla i ràpid ―els preus se’ns mengen―, tampoc. Hem d’esperar la proposta i el seu èxit.
Una altra mesura que es diria necessària, atès que tenim una inflació propera al 7%, sense una pujada correlativa dels salaris ―sí, però, i molt, la dels beneficis―, és la del topall del 2% d’increment de la renda, durant tres mesos, en les renovacions dels lloguers. Això ha estat combatut pels ortodoxos habituals, als quals s’ha afegit el president de la CEOE clamant en favor de les vídues ―biaix sexista― que tenen com a únic complement de la seva petita pensió la renda d’un lloguer; com si la resta gaudís de la banya de l’abundància. Al marge que les vídues, pel fet de ser-ho, no s’integren en la CEOE, resulta un argument un xic demagògic. Certament, pot haver-hi casos de certa estretor, però no més petita és la del llogater. La norma preveu que amb els petits propietaris ―menys de 10 pisos― es pot pactar per sobre del 2%: l’habilitat negociadora s’imposa, especialment, per als que creuen en el lliure mercat. De tota manera, ningú va queixar-se quan, amb un IPC de més del 7%, els lloguers es van posar pels núvols sense fer res. O sigui, guanys caiguts del cel.
Aquests poden constituir, a parer meu, la font tributària per alleugerir el dèficit fiscal: gravar els beneficis caiguts del cel, no els de les vídues, sinó en especial els de les companyies energètiques. Són beneficis caiguts del cel perquè no s'ha fet res per obtenir-los: només esperar els capricis del mercat. Ara, la guerra d’Ucraïna, que, per cert, fa més d’un any que ja s'estava preparant, vista l’evolució dels preus.
D'abaixar impostos, quan tothom demana ajuts i s’incrementa el dèficit, res de res: és tan il·lògic com impossible. O sigui, que sotmetre l’aprovació parlamentària de les mesures governamentals a una baixada d’impostos és o il·lusió o mala fe directament. Duros a quatre pessetes no n'hi ha hagut mai. I això és el que els partits extremistes demanen: ajustaments sense impostos. Pura demagògia.