Els ocurrents de guàrdia han fet la seva troballa: Madrid, confinat, però amb bars, i Catalunya, no confinada, però sense bars. El tema no és aquest. El tema és si hi ha governança, és a dir, bon govern que, com fa temps que repeteixo, és un dret fonamental de la ciutadania europea.

La qüestió, vista des de la bona governança, és com i de quina manera s’ha decretat l’estat d’alarma a Madrid i se'n garanteix el contingut del confinament i, en especial, del confinament perimetral. A Catalunya, des de la mateixa perspectiva, cal saber si les restriccions grupals i el tancament de la restauració i altres activitats, la virtualitat de la docència universitària i reduccions en l’accés a instal·lacions culturals són les adients. Els detalls els deixem per un altre dia. Ara es tracta de veure l’objectiu perseguit.

Una resposta fàcil és dir: ja ho veurem d’ací quinze o trenta dies o quaranta-i-cinc. Una mica gratuït. L’esforç corre de la part dels ciutadans i professionals, i mereixen quelcom més que un respecte formal i tronat. Per acordar el que han acordat els poders públics s’han basat en els consells d’epidemiòlegs, ponderats amb la incidència econòmica, però sense gaire base empírica, ja que ningú no sap què passarà, car no en tenim experiència.

Els temps dirà, ja que ningú pot ara assegurar beneficis en la salut pública, ni quants ni quan. Un detall: qui havia previst com seria el que ara s’anomena la segona onada de la Covid? Per què Europa, tota ella, s'enfronta a una accelerada, si bé desigual, cap a aquesta segona onada, tant l’Europa formiga, com l’Europa cigala?

Ara bé, de pronòstics mèdics i econòmics, en aparença sensats, n’hem tingut un munt. Molts d’ells, tanmateix, no s’han vist plasmats en la realitat. La culpa, potser, sigui de la realitat que és molt tossuda i no es llegeix mai ni cap pronòstic ni cap pla. O es desconeix la realitat, més quan aquesta és nova i mutant, com la de la Covid-19. El que ha estat sobrer sempre, per part de tots, llevat saníssimes excepcions, és la prepotència de la qual cal posar-se a dieta urgentment.

Tot això sense deixar de tenir en compte que gaudim d’una sanitat pública exhausta per una primera onada de campionat. La primera onada amb la sanitat pública —la millor sanitat del món, com la banca, recorden?, però amb una qualitat humana que l’ha fet superior— sense pressupostos, sense el personal mínim necessari, sense epis —recorden les fotos amb bosses d’escombraries?—, sense PCR, és a dir, a pèl, aquesta malmesa sanitat va superar la prova gràcies a un sobreesforç personal de sanitaris i ciutadans fora del comú.

Un cop superada la primera onada, van començar a desmuntar-se els pedaços posats a corre-cuita, és a dir, es va començar a acomiadar els contractats en precari, els rastrejadors encara són esperats i no s’han fet els PCR que calien. Això sí, el ministre de Sanitat anuncia amb fruïció la compra de milions d’unitats de vacunes que no existeixen encara i la seva generosa dispensació molt aviat.

Dit això, la rumorologia ha portat la brama de que potser la Generalitat demanava, en una progressiva línia d’enduriment en favor de la salut pública, un estat d’alarma autonòmic.

S’ha obert un debat obvi sobre què és millor: si acordar les mesures que permet la Llei Orgànica 3/1986 —que és summament generosa amb l’estat de necessitat que preveu en el seu art. 3— permet o mitjançant un estat d’alarma dit autonòmic (art. 7 LO/1981). Atès que ambdues possibilitats afecten drets fonamentals, que no se suspenen però, l’afectació que només es pot salvar, com van acordant els tribunals, amb paràmetres de proporcionalitat, la diferència entre les mesures d’emergència sanitària i l’estat d’alarma rau en un tema, diguem-ne, organitzatiu de la màxima rellevància.

L’estat d’alarma, que decreta el govern central, suposa sempre una concentració de poder: la direcció superior del president del govern central. Si es decreta un estat d’alarma d’àmbit autonòmic, aquesta direcció superior pot ser traspassada al president de la comunitat autònoma que ho ha requerit, com preveu la norma citada.

Aquesta i no altra és la qüestió, a parer meu. De nou, la governança: acceptaria demanar la Generalitat a Madrid un estat d’alarma i acceptaria Madrid que l’autoritat competent fos el president de la Generalitat? Vist el desgavell de l’inici de l’estat d’alarma, comandat per qui no tenia ni competències ni infraestructura, des del punt de servei als ciutadans, no tinc el més mínim dubte de que la millor solució seria un estat d’alarma a Catalunya gestionat per Catalunya. El que no és tan clar és que l’administració catalana fos plenament eficient ni que l’Estat li prestés sense recances tot l’ajut que calgués.

El somni de la bona governança no sembla a prop. M’agradaria molt errar-me.