La darrera setmana del 2021, 21 mesos després de decretar-la l'OMS, la pandèmia ens sorprèn, atès que patim més infectats que mai. Tanmateix, als països del primer món, amb les xifres d’ingressos hospitalaris, UCI incloses, amb un altíssim grup majoritari de vacunats, la pandèmia és feixuga, sembla eternitzar-se, imposa constants, variables i, en ocasions, xocants, mesures per mantenir-la a ratlla, però no es presenta ni de lluny com la mortífera dalla de l’any passat. Totes les mesures, tant a nivell de la pell de brau com a nivell de la vella Europa, són, en alguns casos, més que imaginatives i, en ocasions, ben coactives, com a Àustria i als Països Baixos.

El debat economia-salut continua més viu que mai. Els governs s’han resistit fins a l’últim moment a posar pegues al Nadal, no per fe cristiana, sinó per no danyar el consum en tots els àmbits. Comprensible, però perillós, com es demostra ara, a la vista de les taxes d’infeccions i ingressos hospitalaris. La culpa de tot això sembla que cal atribuir-la a la variant òmicron, més infectiva, però menys letal i amb una població, al primeríssim món, raonablement vacunada. [Nota al marge: veuríem què passaria sense vacuna.]

De tota manera, sent això important, fa l’efecte que no és l’important. En efecte, flota en l’aire una sensació d’entre impotència i desinformació. Impotència perquè això de la pandèmia sembla el conte que no acaba mai. Ens van dir, durant i després d’un estricte confinament, que va doblegar la corba, que, un cop tinguéssim les vacunes, i amb la immunitat de grup, arribaríem a estar sans i estalvis. Certament les vacunes han salvat no milers sinó milions de vides, si més no als països rics.

Però no es va informar amb claredat per part de les autoritats —sempre optimistes, tot mirant les urnes i l’electròmetre— que les vacunes eren importants, essencials fins i tot, però no eren Lourdes.

Amb aquesta sisena onada de la pandèmia les nostres societats occidentals, riques, acostumades a una seguretat tan insana com artificial, han entrat en una altra onada de fatiga pandèmica

Malgrat el formidable esforç científic, financer i logístic desplegat —només a l’abast de la sanitat pública, i dels seus treballadors, cal recordar— no es va informar amb integritat de l’estat de coses. En efecte, d’una banda, pel ciutadà mig està ben clar que cap medicina guareix al cent per cent, tampoc les vacunes. Especialment les vacunes sorgides, quasi per art de màgia, en un temps rècord, dels laboratoris. No es tracta que els vaccins no fossin segurs, que ho són; no que no siguin eficaços, que ho són. Ambdues característiques han quedat àmpliament demostrades.

Qui ha aixafat la guitarra han estat les variants del virus. Encara que sabíem que els virus són en essència bitxos mutants, la rapidesa i virulència de les noves variants detectades al llarg dels darrers mesos, singularment òmicron, ens han agafat en certa mesura amb la guàrdia baixa i massa confiats.

Però no només això. Els científics han previngut les autoritats de la variabilitat dels virus. No sabien, però —no ho podien saber—, les característiques de les variants, és a dir, la capacitat infectiva, la perillositat i, per últim, si les vacunes existents i ja administrades desplegarien també el seu efecte d’escut.

Així, amb una deficient política general de comunicació per part de tots, hom ha anat retransmetent, en viu i en directe, dades, xifres, hipòtesis científiques, molts cops contradictòries, on alguns han posat més pa que formatge. Sense anar més lluny, la veritat òmicron ha passat de ser un dimoni infecciós i mortífer a un virus preocupant, però, amb els instruments de què disposem, doblegable, que encara té capacitat letal. Ara bé, com ens agafa preparats, és dir, vacunats i amb molta més informació, passat el primer cop histèric, com bloquejar Sud-àfrica, s’està podent resistir millor del que hom esperava a l’alba de la seva aparició.

Encara que, ara, a la part de la sanitat pública que li ha tocat el rebre ha estat a l’assistència primària, sense que, pel que sembla, s’hagin aportat els mitjans personals i materials necessaris. La falta d’antígens, les erràtiques polítiques de consells, prohibicions de quitapón, no haver donat un paper més important a altres professionals sanitaris com les farmàcies... no han contribuït a clarificar degudament la situació i a treure certa angoixa i desconfiança entre la ciutadania.

Amb aquesta sisena onada de la pandèmia les nostres societats occidentals, riques i, per tant, temoroses de l’assalt a les nostres —creiem— fortaleses, acostumades a una seguretat tan insana com artificial, han entrat en una altra onada de fatiga pandèmica.

Aquesta fatiga pandèmica, reitero, pròpia dels que creuen tenir una pòlissa a tot risc, és deguda a una fluixesa que, com a societat, ens pot portar pel pedregar. El llindar de tolerància al risc, a allò que és negatiu, que la vida comporta inexorablement, està malaltissament fregant el zero.

En aquest context, quan venen mal dades, sembla la fi del món. Ara, avui dia, es miri com es miri, ni de lluny estem com en èpoques passades. No és que calgui parlar de les pestes que van assolar regularment els nostres avantpassats, ni de la grip espanyola de fa un segle amb els seus 50.000.000 milions de morts, ni dels 30.000.000 milions, pel cap baix, de traspassats a causa de la sida. Només cal pensar en com de devastada va quedar Europa i Espanya per les guerres del segle XX, especialment de la Segona Guerra Mundial i de la rebel·lió militar espanyola, mal dita Guerra Civil.

La situació de penúria de les postguerres supera en molt, en moltíssim, l’aflicció actual. Els nostres pares se’n van sortir. Tot començant per tenir una pell més gruixuda, més fe en nosaltres mateixos i en saber afrontar els mals que, per injustos que siguin, no es poden deixar de patir. Cal adoptar una actitud de menys de senyorets, d’augmentar la capacitat d’entomar. Cal no esperar miracles dia sí i dia també. Encara ens queda molt que plorar, molt que treballar i molts futurs per créixer.

I bon 2022, que, si fem cas de les prediccions, serà prou millor que el 2021. O sigui: menys laments i més ànims.