Avui fa 10 anys del 15-M. Malgrat que deu anys és un període curt i més si és contemporani, algun balanç cal fer. El més cridaner és el seu fracàs institucional, singularment el seu líder més visible, Pablo Iglesias, autodefenestrat fa unes poques dates.
Tanmateix el moviment del 15-M, degut a un excés de retòrica i prepotència, no ha assolit la seva meta: no ha tocat el cel; és més, diria que ni l’ha fregat. Malgrat les possibles aspiracions personals de l’heterogeni grup inicial, la seva diversa procedència geogràfica, ideològica i professional (què tenien a veure Irene Montero, Ada Colau o Manuela Carmena?), el grup fundador tenia clar que la política institucional no els interessava. És més, la política institucional era concebuda com un dels mals del Règim del 78: era etiquetada com la casta. I els seus seguidors de base, els que acampaven, es manifestaven i redactaven manifestos, tampoc en tenien. Quan es ve a canviar el món, les institucions no només no importen, sinó que constitueixen els obstacles naturals a superar.
La Història, fins i tot la més propera, no va ràpida. Gens. És un autèntic trompe-l’oeil l’aparent velocitat en la que creiem viure. Twitter, malgrat les aparences, no fa la vida més ràpida. I les xarxes socials no reflecteixen ni la vida ni el món. Ni, encara que sembli el contrari, són mitjans universals ni incideixen més enllà d’histèries instantànies.
Quan es ve a canviar el món, les institucions no només no importen, sinó que constitueixen els obstacles naturals a superar.
De forma anàloga al que va passar el 68, els moviments de protesta —la contestació es deia aleshores— van enfortir les institucions, per tocades que es trobessin, però van canviar la forma de fer política. Ni Willy Brandt hagués pogut esdevenir canceller federal durant quatre anys i mig, ni Mitterrand —ara fa precisament, 40 anys— hagués arribat a l’Elisi. Ni s’hagués dut a terme la Ostpolitik, no només a Alemanya, ni hagués caigut el Mur de Berlin ni amb ell, als dos costats, hagués col·lapsat la faramalla del socialisme real. Ni d’Alema hagués assolit la presidència del consell de ministres ni Georgio Napolitano la presidència de la república. També es cert que una xacra del 68 va ser el terrorisme, especialment a Alemanya i Itàlia; l’espanyol tenia altres, diguem-ne, arrels vernacles.
Altres importants conseqüències del 68 serien el feminisme, la revolució sexual, l’ecologisme, el pacifisme, l’igualitarisme i la prossecució incansable dels drets humans. Les estructures al primer i al segon món es van refer literalment: van deixar anar llast i van incorporar saba nova. El món va continuar sent capitalista però amb nous límits i noves perspectives.
Fins que va arribar el neoliberalisme. O el que és el mateix la dreta sense complexes. “Fora límits!”, es va proclamar. Tot valia per fer-se ric, que com hem comprovat en les nostres carns no vol dir crear riquesa. Els drets humans, els laborals, el feminisme, l’ecologisme i tantes altres coses eren sobreres. I l’esquerra tradicional, acomodada al sistema, és va desfer clarament a partir de la segona mitat dels passats anys noranta com un terrós de sucre en aigua. I l’aigua ensucrada, com sap tothom que l’ha testada, és un producte inacceptable. L’esquerra socialdemòcrata desapareix. La dita impròpiament comunista, es va ensorrar amb el 68.
Amb aquest panorama al davant sorgeix el moviment dels Indignats com a conseqüència de la crisi global del 2008. Davant del frenesí retallador de les restes dels naufragi socialdemòcrata (recordeu: "rebaixar impostos és d’esquerres" va dir Zapatero), la immensa majoria de la societat va quedar desprotegida.
En major o menor mesura, els Indignats, des d’Occupy Wall Street fins als fundadors Syriza, que sí van arribar al poder i van veure quin pa s’hi donava, van creuar el món. A Espanya es van consolidar a Podemos, amb l’excepció de Catalunya on, en paral·lel, l’independentisme començava a ser transversal i a rebolcar la política tradicional a casa nostra i a Espanya.
la filosofia de base dels indignats, és a dir, en voler una democràcia per a tots i sustentable sota tots els punts de vista, ha vingut per quedar-s’hi. L’herència serà de tots.
Els prePodemos rebutgen la institucionalitat dels partits, fins i tot dels dits d’esquerres i del Partit Comunista. Memorable l’escridassada amb que va ser obsequiat Cayo Lara a la Puerta del Sol. Encara que uns quants membres del nucli dur del que seria Podemos o dels seus fundadors provenien o havien militat en el PC, en les seves joventuts o en Iniciativa, la Nova Política —tal era la seva autodenominació— no volia saber res d’ells.
Coses de la vida. En l’actualitat governa Espanya una coalició de PSOE i Unidas-Podemos, amb dos ministres que són membres del Partit Comunista: la vicepresidenta Yolanda Díaz i el ministre de Consum, Alberto Garzón. Ignorar que l’esser humà és contradictori i que la vida —la política també— és un fluid de contradiccions, porta allà on porta: la ignorància i la arrogància passen factura a els qui no s’adonen de com funciona el món.
Però amb aquests costos personals, als que la genuïna canallesca no ha estat aliena, la Nova Política no desapareixerà. Segurament vindrà un tsunami dolorós de la dreta extrema, però la filosofia de base dels indignats, és a dir, en voler una democràcia per a tots i sustentable sota tots els punts de vista, ha vingut per quedar-s’hi. L’herència serà de tots.