No som a Tots Sants (Halloween per als entesos). Tanmateix, malgrat haver entrat a la primavera, l’oferta de divendres passat de la vicepresidenta del Gobierno sonava a truc o tracte, a trampa o oportunitat. L’alteració del format de la roda de premsa postconsell de ministres, donant pas a una declaració del Govern central és insòlita. I és insòlit que Sáenz de Santamaría digui que el Govern espanyol ha analitzat en un informe la petició de Carles Puigdemont sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. I més insòlit encara, que, després de l’anàlisi, l’hagi convidat a exposar la seva proposta davant el parlament de Madrid, el lloc, segons la vicepresidenta, adient per fer-ho.

D’entrada, sorprèn el gir governamental. Per primer cop es deixa de banda el “ni quiero ni puedo” de Rajoy i s’accepta escoltar la proposta pública de referèndum a Catalunya. I s’accepta fer-ho bilateralment: el president de la Generalitat és convidat a anar al parlament espanyol per presentar les seves pretensions [sic]. Resulti el que resulti d’aquesta particular convocatòria, el Govern central ha fet un gir de, com a mínim, 120º: ha obert una escletxa en el seu mur d’intransigència, escletxa més que notable. Així comencen totes les negociacions: una de les parts cedeix. Cedeix, esclar, la que és interpel·lada; ací, el Govern de Madrid.

No és el moment ara de posar medalles ni de menystenir aquesta finestra d’oportunitat, tot titllant-la de proposta falsa o d’alentidora del procés. L’importat és l’arribada amb les mínimes pèrdues possibles; no arribar a port, fins i tot havent lluitat bravament, no serveix en política. La fita del 100 per 100 en política no existeix: ni tan sols en el tradicional tarannà africanista, versió ara marianista.

Una segona etapa –no vull parlar de victòries, perquè la que importa és la darrera- és la constatació del ridícul de clamar la il·legalitat en una manifestació davant l’Ajuntament de Madrid. En efecte, la conferència que dilluns pronunciarà el president Puigdemont per fer pública la seva proposta a Madrid, per invitació de l’alcaldessa Carmena, ha aixecat polseguera.

Aquesta il·legalitat, però, es va esvair amb la invitació del Govern de Madrid. Ni és assumible que el Govern convidi a la presentació d’una il·legalitat al parlament ni que, qualificada la proposta de Puigdemont d’il·legal, aquesta es guarís en poc més d’un kilòmetre, distància existent entre la seu de l’Ajuntament madrileny i la seu del parlament, a la Carrera de San Jerónimo. De fet, les protestes, atiades pel mateix Partit Popular, contra Carmena i el president, ja abans de l’anunci monclovita, havien punxat.

Dit això, amb un bri d’esperança, comencen a néixer les malfiances. Per què aquesta convocatòria? Per demostrar la seva inviabilitat i per tant fer que Puigdemont vegi en primera persona el seu fiasco, com sembla albirar García Albiol dos cops?  

Si és així, el canvi es ven curt i no pagaria la pena comprar el bitllet, es podria sostenir. Aquest camí ja s’ha fet un cop, el 8 d’abril de 2014: els comissionats del Parlament de Catalunya van rebre el clatellot de la inadmissió a tràmit de les seves tres propostes de referèndum o consulta, o com se’n vulgui dir, per a Catalunya. En poc més de quatre hores, el règim va donar per arxivat un problema. Més fort encara, a parer meu, aquest rebuig, que la sentència del TC de 2010: més cec i més irritant. L’altra plantofada parlamentària se la va endur el lehendakari Ibarretxe el primer de febrer de 2005: inadmissió a tràmit sense debat del seu pla.

Anar a la Carrera de San Jerónimo o a la Plaza de la Marina Española a rebre una negativa rotunda, ja sabuda, té sentit? És una pura comèdia, és la primera resposta. Però aturem-nos i pensem. Podria tenir sentit i potser caldria aprofitar-ho amb un doble objectiu: d’una banda, deixar palès, un altre cop, davant la comunitat internacional l’entossudiment del règim. De l’altra, demostrar a tots els processos penals oberts, tancats –però pendents d’ulteriors revisions constitucionals- i per obrir –per no obrir-los, més aviat- que el mateix Govern central no considera il·legal que el president Puigdemont vagi al parlament de l’Estat. Així és: hi va prèvia invitació governamental, a exposar no una decisió seva, sinó el mandat d’un Parlament majoritari i inequívoc pro-referèndum. Atents, doncs, a aquesta essencial escletxa que la mateixa Moncloa ha obert en el seu argumentari d’il·legitimitat perpètua del quefer pro-referendari del Parlament de Catalunya.

De tota manera, en puritat, el que tocaria és anar al parlament espanyol o bé un cop finalitzades unes negociacions tendents a la realització del referèndum, o bé per obtenir l’autorització seriosa per encetar aquestes negociacions. Fer visible el tancament ideològic i, al mateix temps, deixar sense efecte la il·legalitat del referèndum em sembla essencial.

S'acosten dies interessants. I més tenint en compte que el Govern central només té dues oposicions serioses, vista l’evanescència i la sobreactuació de l’oposició parlamentària, la de Catalunya, i la persecució judicial per la corrupció clarament sistèmica del partit del Govern espanyol. Un govern assetjat desenvolupa molta inventiva per a la supervivència.