El jet-lag de Flotats

Fa anys que no vaig en avió. Però em va colpir especialment escoltar Josep Maria Flotats a RAC1 l’altre dia parlant de la brutal reculada de la llengua catalana amb què s’ha trobat després d’uns anys de viure fora del país. Concretament, va arribar a dir: “La normalització ja l’hem perduda. Sembla que sigui el primer any del postfranquisme; cada vegada costa més parlar català”. És el que sens dubte hem notat molts dels qui hem viscut fora de Catalunya un temps en els darrers anys, el que va ser el meu cas entre 1981 i 2010, malgrat que en les intermitents visites regulars jo ja notava com anàvem perdent llençols a cada bugada malgrat la tan anomenada normalització lingüística (NL). Estic segur que una persona sensible amb l’idioma com en Flotats no necessitarà gaires explicacions de com s’ha produït aquest greu daltabaix. Jo —per si li pogués servir per superar el jet-lag del retorn—, en tot cas, li aportaré les que jo he pogut arreplegar o percebre.

Començaré, doncs: 1) cal partir del punt inicial que és admetre que parlar del català com un “idioma protegit” per un marc legal adequat —com es mereixeria un idioma europeu amb milions de parlants— és pura fantasia teatral, de la qual en Flotats en sap un niu. Perquè malgrat la nostra possible percepció que el català sigui un idioma protegit, no és així. És el que va exposar magníficament la doctora en dret constitucional Vicenta Tasa (UV) en una colpidora i alarmant conferència organitzada a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona per Plataforma per la Llengua (28/10/2023, la podeu veure aquí). Va dir que no es pot comparar el grau de protecció que dispensa l’Espanya postfranquista al català (i menys al País Valencià i Illes) amb el de cap altre idioma europeu equivalent en nombre de parlants i presència a internet. Menteixo, sí que la doctora va fer una comparació amb el neerlandès/flamenc a la ciutat de Brussel·les —la històrica capital dels flamencs— on els darrers càlculs estimen que ha caigut a aproximadament un 7-9% de famílies que utilitzen el neerlandès a casa, quan aquest era l’idioma majoritari de la ciutat fa 50 anys. La doctora Tasa va explicar que el règim de “protecció” bilingüista del neerlandès en aquella ciutat era molt semblant al que es dispensa al català a casa nostra on és també l’idioma feble —no obligatori— que ha de conviure amb un de fort i obligatori, el francès a Brussel·les i el castellà a Catalunya. El règim lingüístic, doncs, més que protector del feble, més aviat sembla una fórmula magistral dissenyada per al seu extermini en plena edat de la globalització. A algú li pot sorprendre la reculada del català coneixent aquesta dada i la massiva immigració que rebem sense poder-la gestionar ni acollir adequadament des del punt de vista lingüístic?

2) El passotisme/incompetència/inconsciència —no sé a quin element atribuir més mèrits— de l’Administració davant l’evident indefensió del català (1980-2024) no sols és una segona raó, sinó tot un poema. Recordo com el meu germà deia en formar part del primer equip de NL de la Generalitat que, quan parlava de normalització, “els polítics no sabien a què ens referíem”. No semblaven veure cap necessitat —deia— de crear estructures per assegurar-la, ni inversions que poguessin substanciar amb força un idioma modern en ple segle XX.  La prova la tenim el 2023 —amb l’alarmant visibilització arreu de la voluntat de Madrid d’exterminar el català (gràcies, Vox-PP-Cs)— quan veiem que a la Generalitat catalana no li passa pel cap altra cosa millor per “revertir” la situació que ressuscitar l’esperpèntica dentadura de la inefable Queta, ara, però, amb 18 anys més de carrall i càries múltiples de la modalitat 155. Aquesta és la corda que li volen donar al català —dedicant una tercera part del pressupost de Cultura que els països considerats civilitzats i sense cap mena d’incidència real de les “campanyes” de “sensibilització” en la població “real” del nostre país, que ni se n’assabenta.

L’atac al català s’ha reflectit de mil maneres, començant per significatius casos d’abandó del nostre idioma en l’etiquetatge de productes, usos lingüístics comercials i publicitaris i un constant downstaging del valor de la catalanitat no sols entre els forans, sinó entre una part dels propis

3) La burocratització en què ha caigut la praxi de la NL a casa nostra és esparverant. Fa por. Sense cap clima d’acompanyament publicitari efectiu, sense treballar l’opinió pública —deixadesa de tants anys— els vinguts de fora que s’integren al món laboral o a la societat catalana tenen la sensació que el català és un suplici addicional i arbitrari a les dificultats que ja li planteja la vida diària. L’han d’aprendre només per bona disposició, no per obligació ni cap necessitat absoluta (tal com som d’inconscients lingüísticament els catalans, a qui cap organisme ni entitat ha proveït de pautes de conducta i comportament de cara a l’impuls a la seva llengua). En aquest sentit, recentment he visitat un centre de NL en una població veïna —ja que a la meva ciutat de 20.000 habitants, no n’hi ha, per considerar-ho massa gravós l’Ajuntament (sic!)— que per falta de local propi, ocupa una oficina en un centre cultural municipal amb bar. Amb sorpresa vaig veure que al bar no atenen en català, a la TV hi havia TVE1 a tot volum i a quasi tots els rètols no permanents de l’establiment hi lluïa una falta absoluta de la nostra llengua nacional. Si això era a l’Empordà, imagineu-vos a l’AMB!... La sensació que hi domina a l’NL és d’abatiment del personal, de falta de recursos i pressupost i un poc marge d’iniciativa per posar en marxa dinàmiques realment engrescadores per promoure la presència social del català entre la població que en viu absolutament al marge. El concepte de “recuperació” o “foment” de la llengua és pràcticament inexistent a la societat, on es dona per fet que el col·legi és el lloc que se n’ocupa d’allò. Expressions o sigles com “Correllengua”, “CNL” o “parella lingüística” no tenen ni una petita part de la presència dins la societat catalana que tenen els equivalents “AEK”, “HABE”, “Korrika” o “Kilometroak” a la societat basca, on els conceptes de normalització lingüística i la concelebració de l’aprenentatge de l’idioma són incomparablement més estesos i presents, quasi abassegadorament, malgrat partir l’èuscar d’una situació molt més crítica que el català a la sortida del franquisme.

4) A tot això cal afegir-hi un altre factor més recent, més pertorbador, i del qual encara es parla poc, que és la brutal onada catalanòfoba que ha recorregut el país d’ençà que ens vam atrevir a aixecar la veu en defensa dels nostres drets el 2017. Dol haver de dir que és ben visible en molts amos o dependents del comerç i l’hostaleria un menyspreu i un rebuig amb els qui parlem en català contravenint fins i tot aquella idea que el client “sempre té raó”. La criminalització de què hem estat objecte a l’antull del deep state, amb l’aplicació del lawfare d’una judicatura neofranquista i un esperit de linxament —el mateix Illa inclús lamenta no haver-nos aplicat el 155 abans— ha facilitat enormement la creació d’un estat d’opinió tan anticatalana com antidemocràtica a mesura que es desmantellava el nostre ja minso autogovern amb el 155. Som una nació castigada. No sols han creat un clima propici per castrar les nostres institucions —de vegades amb la complicitat de partits que gosaven declarar-se independentistes no fa gaires anys—, sinó que ens han fustigat (un cop més) emportant-se descaradament els nostres bancs, empreses i impostos amb la benedicció d’un rei obertament hostil i clarament arrenglerat amb l’esperit de l’extrema dreta autoritària. L’atac al català s’ha reflectit de mil maneres començant per significatius casos d’abandó del nostre idioma en l’etiquetatge de productes, usos lingüístics comercials i publicitaris i un constant downstaging —terme que Flotats entendrà de seguida— del valor de la catalanitat no sols entre els forans, sinó entre una part dels propis. Jo, per molt que protesti, rebo avui en castellà quasi tota la informació que rebia en català del meu banc fa tres anys.

Tot aquest fenomen també ha estat ben present a la cultura. Hem arribat a la vergonyosa situació de la cinematografia catalana en què només 6 de les considerades 20 principals pel·lícules catalanes del 2022 hagin estat filmades en català, amb una proporció lingüística semblant en els nominats dels Gaudí del 2023. Si a això afegim que els musicals en català s’han transsubstanciat quasi tots en unicorns, que no pots demanar un cafè en català al bar del Palau de la Música (on el 2019 ja es van fer més de 60 espectacles de flamenc), que el MACBA sembla que ja no editarà documents en català i que se segueix permetent a Edicions Destino i Planeta que premiïn amb imports insultantment superiors els llibres en castellà que no els catalans —sense que ningú digui res— el desolador quadre ja és complet. I ho comparteixo amb el gran actor Josep Maria Flotats —a qui en mala hora la sobrada (però tan mediocre) classe política catalana va permetre’s el caprici de despatxar del Teatre Nacional l’any 1997— amb el record d’haver estat dels llavis de la seva germana Maria Rosa que primer vaig sentir i aprendre català —més enllà de la mare i els avis— al nostre exili de Londres als anys cinquanta. Aviam, admirat Flotats, si algun dia superem el xoc compartit d’aquest trist jet-lag, trenquem el pronòstic i entre tots fem que el català ocupi el lloc que li correspon entre les grans llengües d’Europa. Malgrat Madrid, malgrat Brussel·les i malgrat els nostres polítics.