Aquest cap de setmana he anat dues vegades a Barcelona i en els dos casos no m’he pogut treure de sobre el pensar que ja no m’agrada com abans, de fet, que m’agrada poc i, especialment, que les coses maques que té —enteses en sentit literal i figurat—, ja no em compensen. Això que hi anava de festa i no pas per feina i que un dels plans, em venia molt de gust.

Barcelona no és la que era, cosa que no hauria de ser dolenta si no fos perquè l’evolució no l’ha millorat. La degradació et saluda des de cada cantonada, ara ja no xamfrà perquè aquests desapareixen de l’Eixample com si mai no només no haguessin estat un dels grans símbols de la ciutat com a característica pròpia i d’avantguarda mundial, sinó com si fossin una nosa i no pas un guany.

Certament hi ha puntualment alguna obra reeixida. M’agraden els jardins que s’han incorporat a la Meridiana malgrat que a mi em suposen un problema per les cues d’entrada que generen, però que alhora me les fan més agradables. D’aturada estant passejo la vista per arbres i flors i encara que el temps no passa més de pressa hi ha moments que m’ho sembla si aconsegueixo no ofegar-me per la pol·lució.

Fins aquí l’alegria, però, ben escassa; perquè la ciutat em rep submergida en el caos —no només circulatori—, més absolut. Les festes no han de generar conflicte, i no es pot admetre, de cap de les maneres, que es tenyeixin de dol. Sé que no està passant només a Barcelona, que d’altres festes majors han acabat a garrotades, però no pot ser que l’any passat passés i que aquest sigui encara pitjor. On és la prevenció? I, pitjor encara, com és possible que les autoritats, que l’alcaldessa Colau i el seu equip minimitzin els fets? Què és el que fan? A què es dediquen? Com és que quan és impossible donar les culpes als que hi eren abans que ells —amb predilecció per l’alcalde Trias—, no tinguin cap ni un argument? Després de 7 anys caldria, si més no, poder donar a la ciutadania una resposta digna.

Davant d’aquests fets semblarà menor, però no puc deixar també d’assenyalar que Barcelona ja no brilla com abans, per molt que s’il·lumini el cel amb un gran castell de focs: la ciutat està molt i molt bruta. Em resistia a comparar en aquests termes Madrid i Barcelona —malgrat que salta als ulls quan et passeges per una ciutat i altra—, entre altres coses perquè sembla que s’hagi posat de moda. Però certament, en el cas del centre de Barcelona, pel que fa a no veure porqueria, és difícil trobar un lloc on mirar.

És possible que més encara després d’haver llegit aquest article, però en tot cas hi haurà barcelonins i barcelonines —de naixement o d’adopció—, que es posaran contents davant d’aquest anunci meu; molt sovint sembla, o si més no així s’argumenta—, que som els que venim de fora el problema de la ciutat. Més si venim en cotxe, malgrat que sigui molt difícil, per l’absència d’alternatives viables no fer-ho. No sé si tenen raó o no, a mi no m’ho sembla; perquè, en tot cas, soc de les que per definició no em fa nosa ningú de fora, tampoc els del poble del costat. En qualsevol cas Barcelona té un problema molt gros, si més no pel que fa a la seva capitalitat, si deixa de ser atractiva per als catalans i catalanes que no hi residim; per molt que estigui plena de barcelonines i barcelonins i de turistes.