Ahir es va presentar el nou projecte polític de Puigdemont. En realitat no era res nou, en el sentit estricte, perquè Junts ja existia, ja té representació parlamentària i ja era un projecte que s'havia posat a caminar. Tanmateix, el nou era una cosa que, d'altra banda, es demanava amb insistència des de diferents fòrums de l'independentisme.
La qüestió que tant es repetia sempre enfocava al mateix escull: el PDeCAT. Era difícilment comprensible que Puigdemont continués afiliat a una formació que només havia vingut per ser una "mora". Em refereixo a aquell refrany que assenyala que "la taca de mora, amb mora es treu". El problema és que el PDeCat no va aconseguir tacar "la taca de mora" dels Convergentes, no es va escapolir de l'enorme ombra de Pujol. D'alguna manera Puigdemont continuava desdibuixat, igual com el seu entorn, en aquest líquid llardós que suposen els partits encotillats, interessats, amb ganes de poder, i per a súmmum, emmerdats en corrupteles.
De fet, la crítica més fàcil i gastada era repudiar-los com "ex convergents, els del tres per cent". I si hi havia alguna manera d'escapar-se de la tramposa emboscada, amb allò de, "Laura Borrás no procedeix de cap partit, per posar un exemple, allà la tenim ara asseguda al banc dels acusats per corrupta". Tot encaixa: de Pujol a Borrás, l'ombra eterna de CIU. No se'n parli més.
El desig era reprendre aquella unió independentista que Mas va anunciar el 2015. Aquest és l'esperit i l'objectiu d'aquest projecte. Això suposa obrir de nou la caixa dels trons. Perquè la realitat no és que l'Estat s'activés amb l'1 d'octubre. Això és explicar la versió senzilla, la versió del manual sobre "com entendre l'independentisme en cinc minuts". L'1 d'octubre no ha estat el que li ha tocat la moral a Espanya. El que va rebentar les costures va succeir abans, un parell d'anys abans: el 2015.
En el moment en què Artur Mas va anunciar la presentació d'una candidatura unitària per aglutinar a tot l'independentisme "es va fotre el Perú". Van saltar les alarmes i van començar a passar coses. Allò de la conya vergonyant del TC amb la sentència era només l'avançament que, amb presses, es va fer "malamente", però no suposava més que un pedaç al que deslligaria la maquinària independentista que en realitat és el que més temen pel regne.
Perquè el perillós, el realment perillós és la unió de l'independentisme. Això va ser l'intent de Bateragune. Busquin la sentència i sobretot, els fets que van portar a presó a gent com Otegi. La taula de diàleg entre partits independentistes bascos va enfurismar Espanya. Es va posar la seva toga i va volar. Fins a arribar a Estrasburg, on li van dir que no ho havia fet bé en aquest cas. Però a Espanya li és igual. Escolta Europa quan li interessa. Com a Nacions Unides, com a qualsevol.
Quan el 2015 es va anunciar la presentació d'una candidatura unitària a Catalunya van passar moltes coses. Moltes. I ningú no es va assabentar de res, no en el regne. I tampoc en altres llocs, perquè va ser subtil. Va fer soroll però va passar ràpid l'escàndol de la modificació de la Llei Orgànica que regula al Tribunal Constitucional. Des d'organismes internacionals com la Comissió de Venècia van avisar de l'aberració que suposava atorgar les prerrogatives que se li atorguen al Constitucional a través de la modificació de certs articles. I allà hi ha la llavor que ha germinat ara: tenir capacitat executiva, tenir possibilitat d'inhabilitar càrrecs electes té avui entre reixes a Forcadell, per exemple. Aquesta mesura la va anunciar Xavier García Albiol, com a candidat a les eleccions catalanes i sense ser diputat. Era una qüestió absolutament política i el PP ho sabia.
Va ser l'any de la modificació del Codi Penal, de la creació de la Llei de Seguretat Ciutadana. Una llei més coneguda com a llei mordassa per la retallada de drets que suposa per a la població. Una llei partint de la qual s'han imposat milers de sancions administratives a ciutadans que estaven senzillament expressant la seva opinió, manifestant-se. Una llei que ha estat germen perquè els Jordis siguin a la presó.
El 2015 la fundació FAES encarregava articles a experts en la matèria. Concretament a un exmagistrat del Tribunal Suprem. Li van encarregar fer un estudi sobre el dret d'autodeterminació i què passaria si a Catalunya es produís un procés d'independència per la via democràtica i pacífica. L'anàlisi és digna de ser llegida. Explica punt per punt que, amb la llei vigent, seria impossible condemnar una mica així, establir un delicte de rebel·lió o fins i tot de sedició. I explica, a través d'unes propostes de "lege ferenda", la idoneïtat de noves eines legals per poder arribar a condemnar els independentistes tal com avui ho estan.
Molt probablement algú hagi entès el missatge que des del regne s'ha enviat: junts mai més. Si aneu junts, us aixafarem. I d'allà la reacció en les últimes eleccions catalanes, on Oriol Junqueras va tancar la porta a tota hora a un projecte unitari. Tampoc no volia La CUP. I va tornar a succeir en les europees, on el projecte unitari transcendia a Catalunya: es va proposar una llista unitària de representació del sobiranisme de diferents territoris d'Espanya per aglutinar el vot. Hi va tornar a haver un vet: malgrat que hi havia un cert consens amb dirigents polítics d'altres formacions d'altres territoris diferents al català. Puigdemont sobrava en l'equació: tant sí com no. I va ser així com es van obtenir menys escons dels que es podria haver tingut.
Els de l'exili i alguns de la presó saben bé de què va aquest pervers joc: com més unit estigui l'independentisme més fort arriarà el fuet (entengui's la metàfora, si us plau). Alhora, hi ha qui té la seguretat que no hi haurà manera de frenar el fuet sense unitat. És evident.
Només hi ha un problema en aquest cas: mentre hi hagi qui no aposti per la unitat, aquesta serà impossible. És com voler silenci mentre se li anomena. Tret que les velles estructures dels partits deixin d'exercir la seva força i els vells mecanismes deixin d'apaivagar a les seves veus, que s'obrin més enllà de les seves sigles i que creguin, per una vegada, que la política s'ha de fer més enllà de les sigles. Ja no és moment de partits, és temps d'estructures que busquin un objectiu: que siguin obertes, poroses, innovadores. Que sàpiguen escoltar i que quan aconsegueixin la seva missió, desapareguin per donar lloc al que ha de venir