Cada cop més les coses són i no són. A la vegada. Per tot arreu. Obries la cortina de la dutxa o la nevera i et sortia la ministra de Treball, Yolanda Díaz, afirmant, amb molta determinació, que derogarien la reforma laboral. El “derogaré” va convertir-se en “l’apoyaré” de la nova era on hem vist coses increïbles com la inauguració del 50% del túnel de la plaça de les Glòries de BCN. Però quan ha arribat el dia, la ministra ha sortit i ens ha dit que “és impossible” derogar la reforma laboral. Valga'm Déu i la Verge Maria...

- Toc, toc, toc!

- Sí, digui'm!

- Sóc el gat d’Schrödinger. Que venia a saludar.

- Ah, molt bé! Doncs assegui's i posi’s còmode que se li ha girat feina.

Passa el mateix amb el tractament del català a la nova Llei de l’Audiovisual. Depèn de qui dels han negociat parli, resulta que hi haurà quotes i no hi haurà quotes.

- Ho veu senyor gat d’Schrödinger com era necessari que es quedés.

- Crec que mai havia tingut tanta feina com ara. El problema és que si em demano un augment de sou, seguint el meu propi concepte de mi mateix, me’l concediran i no me’l concediran.

I després, com a piromusical amb folre i manilles, tenim el fitxatge de Xavi Hernández, una obra mestra de l’Schrödingerisme. Xavi, l’home que ha estat fitxat i ha estat a punt de ser fitxat més ràpid i més vegades en menys temps. Et llevaves, posaves la ràdio, la TV i obries els digitals i des de les 8 del matí a les 12 de la nit la cosa estava feta i desfeta tantes vegades que matemàtics de tot el món treballen per ampliar el concepte “infinit” ja que s'ha quedat petit. I superat.

Aquests dies a Qatar hi havia més periodistes catalans buscant la notícia que notícia. De fet, superaven en nombre la xifra de treballadors de Bangladesh, Nepal o l’Índia que cada es deixen la vida -literalment- a les diferents obres que es fan en aquell país. I tot per una exclusiva que era com anar a veure la pel·lícula Titànic, que tothom sabia el final des d’abans de comprar l’entrada i només faltava saber si els efectes especials de l’enfonsament del vaixell serien bons o quedarien com els d’una pel·lícula d’Ed Wood. I al final tothom ha pogut dir que tenia raó i que la seva informació era la bona.

- Hola, torno a ser el gat. Puc marxar ja que estic una miqueta estressat?

- Sí, sí, vagi a descansar que segur que demà li toca tornar a actuar. Això ara ja no para mai.

En definitiva, cada cop més les coses són i no són. A demanda. Vostè com vol el món? Rodó, pla, en forma de rombe, quadrat? No pateixi, segur que troba algú que li dona la raó o un “col·lectiu” que defensa la seva manera de veure-ho i, sobretot, de defensar-ho. Amb tanta vehemència que no falta gaire perquè, oficialment, la Terra sigui plana. I pobre del que digui que és rodona perquè serà cremat a la plaça pública per mentider.

- Llavors, quedem que definitivament ho deixo estar per avui, no? O faig de mi mateix i plego i no plego?