Li direm senyor Margalef. I direm que era pagès. I direm que fa 20 anys va agafar la seva família i se'n va anar de la Ribera d'Ebre. I direm que va haver de marxar de la terra dels seus avis perquè amb el que li pagaven pels productes que li produïa el tros era impossible subsistir. I direm que va anar a treballar a una empresa de l'àrea de BCN. I direm que avui des d'allà està veient horroritzat com es crema el seu paisatge. I com que la nostra vida és una barreja dels paisatges i les olors amb les que vam créixer, avui al senyor Margalef se li està cremant la vida.

I ara que ja tenim composada una situació més que probable, estirem el fil. Però abans, petita aturada. Sí, ja ho sabem que els estius a la Mediterrània, des de fa molts segles, volen dir incendis. I ja sabem que després d'aquest d'avui, d'aquí uns anys n'hi haurà un altre de semblant. Cada generació té el seu gran incendi. Del que es tracta és que si podem aconseguir que en comptes de 20 mil hectàrees en cremin només dues mil, oli en un llum. I aquí és on entra la història del fill del senyor Margalef, que també viu a la capital.

Direm que el fill del senyor Margalef té 25 anys i, generacionalment, és a l'epicentre d'aquesta societat que ha aconseguit crear la tempesta perfecta: baix cost i precarietat laboral venuda com a economia moderna i oberta.  

Direm que el fill del senyor Margalef treballa en una d'aquestes empreses de repartiment a domicili de menjar cuinat recollit del teu establiment preferit. Fa d'això que ara en diuen “riders”, perquè esclaus sona lleig. El senyor Margalef no entén gaire on és el negoci i fa el següent raonament: “un plat que en un restaurant val X, la gent per mandra se'l fa portar a casa pagant un preu d’X+1. Aquest +1 tampoc pot ser molt elevant perquè si no la gent no contractaria el servei i d'aquest +1 ha de sortir el sou del meu fill i el marge de l'empresa. D'on surt el benefici?”.

Per tant, és fàcil deduir que amb aquests marges el sou del fill del senyor Margalef no arriba ni a ser de mileurista. I amb això ha de pagar una habitació en un pis compartit, ha de viure i ha de menjar. Al fill del senyor Margalef li agradaria poder comprar productes com els que menjava de petit, però resulta que la fruita i la verdura “bona” és cara.

Per tant, el fill del senyor Margalef compra una fruita i una verdura “industrial” amb préssecs sense gust de res a euro el quilo, taronges sense suc a 50 cèntims la bossa i oli d'oliva que sempre està d'oferta.

Resumint: el fill del senyor Margalef treballa hores i hores en una gran ciutat repartint menjar cuinat per guanyar un sou que li dona amb prou feines per comprar el tipus de productes que van envair el mercat de tal manera que, al seu moment, van obligar el seu pare, el senyor Margalef, a marxar de la Ribera d'Ebre perquè li feien la competència a la baixa.

Potser aquest incendi serveix per acabar de convèncer-nos que cal canviar la manera de fer les coses. Perquè depèn de nosaltres i de la nostra actitud col·lectiva que el net del senyor Margalef pugui tornar algun dia a casa dels seus avis i treballar la terra com la treballaven ells, però guanyant-s'hi la vida. I si això passa, l'incendi que li toqui per generació no serà com aquest desastre d'avui perquè els conreus són el millor tallafoc natural. A part que la resta de la societat menjarem una fruita dolça molt més bona i consumirem millor oli.

De moment, estaria bé que aquest estiu passéssim per la Ribera d'Ebre a consumir els seus productes. Seria el primer pas per començar a apagar els futurs incendis.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat