Aquest matí m'han passat aquest vídeo de Joe Biden, vicepresident dels EUA amb Obama i actualment aspirant a ser el candidat demòcrata:

L'he compartit amb diverses persones a veure què en pensaven. Tothom ha coincidit en veure-hi una actitud que ratlla l'abús, menys un parell que m'han dit “potser ha volgut demostrar que li agraden molt els nens, cosa que dóna vots, i ha sobreactuat en excés”. Dels comentaris a twitter en destaco un, el de la usuària @AnnaBadabaloo: “És repugnant. Si amb càmeres al davant es permet el luxe de fer això, què no farà a la intimitat”. I és que és exactament això.

L'assetjador, el sexual o el laboral, com que el 200% de les vegades té una posició de poder, es creu impune. I com que té poder i forma part del poder, quan l'enxampen, el propi sistema que li ha permès ser un assetjador, l'encobreix. O el tapa. O el justifica. ¿Cal que li recordi com entoma l'església els milers de casos d'abusos sexuals que arrossega des que existeixen les esglésies?

Aquests dies han aparegut dos casos d'assetjament sexual en dos partits d'esquerres. El de l'alcalde d'Argentona vam saber-lo perquè una víctima va denunciar-lo en un compte anònim de twitter. I llavors va ser quan va aparèixer un cas anterior, sobre el qual el partit va dir que en el seu moment havia pres mesures. Però l'alcalde seguia sent alcalde. I no va deixar de ser-ho fins que va aparèixer aquesta segona denuncia i va haver de dimitir. I llavors va ser quan la CUP ens va dir que l'havia expulsat arran del primer cas i que posteriorment s'havia presentat amb una coalició que encara avui no ha quedat clar oficialment qui la formava perquè tothom s'ha espolsat el tema. La CUP argumenta que va aplicar el seu protocol, però ni va denunciar el cas ni va avisar aquesta “coalició” de quina de personatge era el seu candidat. L'excusa és que va actuar així per protegir la víctima. Doncs que em perdonin però a les víctimes, sigui a l'església catòlica o a la CUP, se les protegeix fent fora els assetjadors i denunciant públicament les seves pràctiques. I si no hagués estat per la denuncia anònima, ni hauríem conegut el primer cas, ni l'alcalde hauria hagut de plegar.

I en el cas que afecta Esquerra ha passat una cosa semblant. Fins que els companys del diari ARA no han publicat la notícia, aquí no hem sabut què havia passat. ¿Vostè què creu que és millor per les víctimes, que l'assetjador sigui apartat de la seva feina però sense que no ho sàpiga ningú, per la porta del darrera, o que se sàpiga i això serveixi per condemnar socialment la seva conducta? Dos partits d'esquerres i cap dels dos han convençut en la manera de gestionar el problema. Quina gran oportunitat perduda!

I després tenim els assetjadors laborals, professionals de la humiliació que van repetint les seves actuacions allà on van. Perquè l'assetjador ho és sempre. Sempre que tingui una situació que li permeti ser-ho, esclar. S'aprofita que les seves víctimes no el denuncien per por a perdre la feina, sí, però sobretot perquè les víctimes no tenen forces per fer-ho. Per això són víctimes. Si tinguessin forces, l'assetjador no podria actuar, per això les tria i d'això se n'aprofita. Qui no estigui en el dia a dia pot confondre aquesta “fluixera” de la víctima amb feblesa davant l'exigència professional. I no, una cosa és que hi hagi gent que no estigui capacitada per ocupar un lloc de treball concret, que n'hi ha, o que a les feines hi hagi tensions que de vegades generen moments poc agradables, i una altra de molt diferent és una persona destrossada per la feina implacable de l'assetjador i que és incapaç de defensar-se.

I mentre hi hagi qui permet actuar els assetjadors, hi haurà víctimes. Les víctimes, aquelles persones que ho són perquè algú permet que l'assetjador ho pugui ser.