Definició de subrogació: "posar en el lloc d'altri". I d'aquí venen els conceptes de gestació subrogada, gestació per substitució, subrogació uterina o subrogació gestacional. Però també en diuen ventre de lloguer, tot i que es considera que aquesta definició és massa crítica amb l'acte consistent que una dona acorda amb una parella o una persona individual que li sigui transferit un embrió per gestar-lo fins a parir-lo i que el nadó resultant sigui cedit per la mare als “llogaters”, passant a ser considerat fill seu.  

Jo soc dels que en dic ventre de lloguer perquè, efectivament, soc crític. Reconec que tenia dubtes perquè els meus coneixements en biomedicina, bioètica i biodetot són ínfims i molts experts en aquests temes ho defensen. Però, sap què m'ha acabat de convèncer? El lema d'una de les agències que organitza l'operatiu (buscar el país –a Espanya ara mateix no és possible-, la gestant, el suport legal...). I el lema és: “La maternitat al teu abast, formar una família ara és per a tots!”

I, per què m'ha convençut? Bé, és que potser no tot és per a tots, inclòs això de poder formar “una família”, tal com l'entenen alguns. Ho volem tot i creiem que tenim dret a tot, però tenir-ho tot és impossible i, per tant, no tenim dret a tot. Bé, i en el cas que ens ocupa, i tenint en compte els preus de la cosa, ser pobre és la primera restricció a aquest “tot”.

I després hi ha la part humana de qui hi posa el cos. Tot i no ser dona i que segur que tinc una visió d'home que invalida la meva opinió en alguns aspectes, he intentat posar-me al lloc d'una mare de lloguer. I he pensat com em sentiria el dia que unes persones a qui no conec de res, i a canvi d'una transferència en un compte, s'enduguessin la vida resultant dels meus nou mesos de gestació.

“Formar una família ara és per a tots”, diu l'anunci. Potser sí, però, qui es creu amb dret a tot, ha pensat en la gestant? O els seus sentiments i la seva identitat com a mare s'acaben a partir d'un cert preu?

I ja no entro en la part de negoci i, per tant, de pressió de les empreses a dones desesperades que, com si fos un conte de ciència-ficció, passen a formar part d'una raça dedicada a engendrar els fills de qui pugui pagar-los.

Si del que es tracta és de poder formar una família, per què no adoptar? Al món hi ha milions de nens sense família o amb una família que millor no tenir-la. Per què no pots estimar, educar i transmetre la teva herència vital a un nen sense futur i a qui tu pots ajudar a tenir-ne un? O és que del que es tracta és de tenir una joguina nova i genèticament a la carta? O el problema és que segons com siguin els nens no ens fan conjunt amb el color dels mobles del menjador?

Buscant pros i contres als ventres de lloguer he anat a parar a José Pérez Bernal, director general de trasplantaments del col·legi oficial de metges de Sevilla, i a una piulada seva:

Em sap greu discrepar amb algú que es dedica als trasplantaments, una feina que ajuda tant a millorar la vida de la gent i que és fruit d'una gran generositat i humanitat, però no entenc això que “és la seva única solució”. I ara no barregem donar un ronyó en vida amb gestar un fill per a algú altre, perquè no té res a veure. I, hi insisteixo, posats a voler ser mares, què tal adoptar? És que no entenc que, si no poden ser mares biològiques, per sentir-se’n, la solució passi perquè ho sigui una altra dona fent d'elles.

Dimarts passat, Albert Rivera va presentar al Congrés dels Diputats una llei per regular els ventres de lloguer a Espanya i que es faci d'una manera altruista. Arran d'això va parlar del tema en un acte, preguntant-se: “Qui som nosaltres per dir als altres que no poden ser pares?” La meva resposta és una altra pregunta: Qui som nosaltres per impedir a nens que no tenen pares, pels motius que sigui, a criar-se sense tenir l'oportunitat de tenir-los? I tot, perquè qui podria convertir-se en els seus pares vol fer parir un nen “nou” a una desconeguda a qui ningú ha preguntat pels seus sentiments.