La mort de l'expressió i del concepte majoria silenciosa a mans de la realitat dels últims resultats electorals. La factura dels molts milions d'euros gastats a la campanya unionista per part de moltes empreses que viuen gràcies al sector públic estatal i que ara voldran cobrar-se el favor (mútuament). L'augment de la participació que ha fet aparèixer encara més vot indepe. La constatació per part de l'unionisme que ni abocant tot el que han abocat en aquestes eleccions han aconseguit sumar més que l'independentisme. L'argument de la independència judicial, que està molt bé, però qui ha judicialitzat el debat polític ha estat el Gobierno presentant querelles a través de la Fiscalia General de l'Estat que han derivat en el que han derivat i han tingut les conseqüències que han tingut... O directament convertint el Constitucional en una cambra que tomba qualsevol llei i sense control de cap tipus...

Són només alguns dels temes dels quals podrien estar parlant ara els mitjans espanyols. Però no. Allà interessa molt Tabàrnia, una primera cortina de fum creada per no haver de reconèixer la derrota i haver de fer autocrítica. I també agrada molt distreure la canalla discutint sobre la possibilitat que la no presència dels diputats empresonats o a l'exili obri les portes a una alternativa. Concretament unionista. Però és que als ideòlegs de la cosa, que segurament són de lletres pures, algú hauria de dir-los que no existeix cap possibilitat de suma unionista. Ni tan sols per triar el president o presidenta de la Cambra. QUE NO, QUE EL NO NO SUMA. NI SUMARÀ. És impossible i, a més, no pot ser.

Si la majoria indepe ha obtingut a les urnes 70 diputats repartits entre Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, doncs la majoria indepe té 70 diputats. I com que la majoria absoluta en un Parlament de 135 diputats és de 68 escons, MAI serà possible una altra majoria.

Una altra qüestió és el que dictaminin els lletrats del Parlament a l'hora d'interpretar el reglament, però si finalment els electes absents no poden acreditar-se com a diputats, la llista corre. I prou. Com corre quan els diputats ocupen càrrecs al Govern o en qualsevol altre indret i abandonen l'hemicicle. O com quan un diputat electe és elegit conseller i es decideix que renunciï a l'acta, per exemple, per no haver d'estar pendent de ser present a totes les votacions. O sigui, si Joaquim Forn, per posar un exemple, no pot adquirir la condició de diputat, entra el següent de la llista de Junts per Catalunya per BCN. I en espera del que decideixi pròximament el jutge, pot tornar a ser conseller, o director general, o secretari general, o el que fos.

Però no, no estem parlant de cap dels temes amb què iniciava aquesta peça, sinó dels esquers mediàtics que ens va llançant l'unionisme sense descans. I això indica: 1) la potència dels seus altaveus; 2) que no ens creiem a nosaltres mateixos, i 3) que en saben molt. I nosaltres, tan donats a l'autocrítica, també n'hauríem de fer.

A veure si som capaços d'invertir la tendència.