Si aquesta peça que té la intenció de llegir seguidament fos una declaració jurada, podria estar perfectament redactada en els següents termes: “Doncs sí, servidor de vostè, que ha dit i ha escrit desenes de vegades que no entenia com era possible que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, o qualsevol altre tribunal, decidissin sobre qüestions sanitàries relacionades amb la covid, considera que aquest cop el TSJC té raó pel que fa a la retirada del toc de queda nocturn decidit la setmana passada i ratificat avui”. Per què? Per què ara penso diferent?, es preguntarà ara vostè. M’he fotut un cop al cap? La calor m’ha trasbalsat? La decrepitud m'ha vingut per quedar-se? Potser sí, però no, no penso diferent. El que crec és que el TSJC l’encerta, sobretot, perquè ara la cosa realment no va de salut sinó d’ordre públic. M’explico.

Fa un any i mig que arrosseguem decisions judicials covid manifestament incomprensibles i que —bàsicament— no tocaven. Però la qüestió del toc de queda d’ara és diferent. L’argument demolidor és el del paràgraf final del punt 3.2 dels fonaments de dret de la resolució d’avui, i que resumit seria: si l’administració pot controlar la interacció ciutadana de dia, també haurien de poder fer-ho de nit. I ara vostè em dirà: “Oh, és que de dia la gent no fa botellot! El problema és a la nit i llavors és quan cal un toc de queda per controlar la situació”. Perfecte, estem d’acord que el problema són els botellots. Sense botellots no hi hauria debat. Però aquest problema no és nou. Juntament amb els manters i les meduses, és una de les notícies més clàssiques de totes les que es fan i desfan a l’estiu. La diferència és que ara hi ha pandèmia i la qüestió és si aplicant el toc de queda eliminem el risc de contagi o bé l’administració té altres eines que no lesionin un dret fonamental com és el de la lliure circulació. Quan el confinament això estava resolt perquè llavors van aplicar una llei que ho sostenia jurídicament. Però ara això no és així.

Amb el toc de queda aplicat sense estat d’alarma hi havia botellots? Sí. I com més bon temps feia, més botellots hi havia. Fins ara que és un festival diari i cada ciutat i poble té el seu propi botellotòdrom funcionant a ple rendiment. ¿I vostè recorda que ens va dir que per evitar-los s’obririen els locals d’oci nocturn, perquè allà tot estaria més controlat? Sí, oi? I quant van durar en funcionament? Cinc minuts, perquè allò, juntament amb els viatges de final de curs i els grans festivals ens van dur a una nova onada. I va passar en plena frase de vacunació majoritària i amb toc de queda en vigor. I així arribem on som ara, quan —per exemple— van deixar entrar seixanta mil persones a l’estadi de Wembley per assistir a la final de l’Eurocopa de futbol i, oficialment, s’hi van encomanar de covid tres mil tres-cents quatre espectadors, que així a ull seria un 5%. I allà ningú va aplicar-hi cap toc de res.

Què vull dir? Que la gent també s’encomana de dia i la sensació és que aquí, aprofitant la situació, s’ha volgut solucionar un problema d’ordre públic nocturn que no és nou i que fa anys els ha marxat de les mans, però amb una llei que no correspon. Ara bé, sisplau, que no en facin més. De lleis. Ja en tenim prou. Que les lleis les carrega el dimoni, normalment serveixen per retallar encara més drets i un cop hi són ja no marxen. Que a les lleis els dones un ditet i t’agafen el braç. Si volen anar pels botellots, que apliquin les normatives ja existents oen  facin una de temporal. I, sobretot, no ens facin passar bou per bèstia grossa.