Si jo li dic que una humil família espanyola ho està passant molt malament, segur que de seguida li ve al cap el calvari dels Bárcenas. És terrible el moment que viuen, pobra gent.

El pare, en Luis (sé fuerte), és un home que ha treballat tota la vida de sol a sol per mantenir la família i que, amb molt d'esforç i dedicació, va aconseguir tenir uns petits estalvis. Quaranta-vuit milions d'euros, com per concretar una miqueta la xifra. A Suïssa. A veure, que 48 milions d'euros és una quantitat que qui més qui menys té al seu compte corrent, però per en Luis (sé fuerte) és una quantitat astronòmica perquè, pobre, ha passat per moltes dificultats.  

Només ell sap els sacrificis que ha hagut de fer i les coses a les quals ha hagut de renunciar per poder omplir aquell petit garrinet-guardiola que tots tenim a casa i on anem deixant les monedes que apareixen a les nostres butxaques.

Llevant-se ben d'hora, ben d'hora i arribant a casa quan la família feia hores que dormia, en Luis va aconseguir arreplegar un raconet. Que si ara un milió d'euros dels cafès que no es prenia, que si ara dos milions d'euros estalviats per comprar xopped de Mickey Mousse en comptes de gall d'indi, que si a 5 milionets més per fer-se la vora dels pantalons a casa i no a la botiga... I així fins als 48 milions del total. Però, com que l'enveja és molt dolenta, i a Espanya encara més, ara volen arruïnar la seva vida i la de la seva família amb mentides i difamacions.

Incomprensiblement, un tribunal polític amb un jutge totalment embogit va emetre una sentència política que l'ha condemnat a ell a 33 anys i 4 mesos de presó i a la seva esposa, Rosalia Iglesias, a 15 anys. En Luis (sé fuerte) ja dorm des d'ahir en una trista i humida cel·la, com si fos un independentista qualsevol. I ella, una mare de família amoïnada pel futur que l'espera ara al seu desemparat fill de només 30 anys, avui també haurà de passar la nit a la presó perquè no li ha estat possible pagar la fiança de 200 mil euros que li ha estat imposada per poder continuar en llibertat. Quanta injustícia, oi? I quanta ràbia veure com es violen els drets de la gent senzilla i treballadora.

ESPANYA DESPERTA! Com pots permetre aquesta ignomínia sense immutar-te? Com és que no hi ha milions d'espanyols fent cua per reunir aquests dos-cents mil euros en uns minuts, com quan es recollien signatures contra l’Estatut o s'animava a la policia i a la guàrdia civil a trencar la boca als putus catalans amb aquell simpàtic “a por ellos”?

Per sort, a les persones de bé com vostè i un servidor, l’Audiència Nacional ens ha alegrat una miqueta la vida deixant en llibertat provisional altres 10 condemnats pel cas Gürtel, tots ells bona gent, no com els colpistes supremacistes, nazis, terroristes, cederristes i intolerants al gluten i a la lactosa que han de podrir-se a la presó sense necessitat de judici.  

Perquè la justícia no només ha de semblar justa sinó semblar-ho. No perdó, ser-ho. No només ha de semblar-ho sinó ser-ho. I, evidentment, amb els catalans sense jutjar hi ha risc de fuga a la recerca d'una justícia que els dona la raó i amb els jutjats de la Gürtel no. Com no hi ha risc de fugida en el cas d'altres persones de bé que ja han estat condemnades per tribunals polítics, però que ara són a casa seva gaudint de la família. I ajudant a sostenir-la. Persones humanes com Iñaki Urdangarin, Jaume Matas o els amables xicots que van entrar a la Blanquerna a saludar.

Tots som Rosalía Iglesias. I tots som Bárcenas. Però, sobretot, Free Rosalía. Rosalía Askatu. Que 15 años no es nada. O no hauria de ser-ho.