Doncs en Pablo Hasélja és a la presó. Com que en una altra peça ja em vaig estendre en el seu cas concret, si li sembla parlarem de llibertat d'expressió en genèric. I justament el dia en que s'ha fet viral el vídeo d'una senyora enaltint el nazisme i banalitzant l'Holocaust.

“Toc-toc! Qui és? Obre la muralla”, deia la cançó. Adaptada a la realitat del dia seria “toc-toc! Qui és? Sóc en Hasél! Llavors, obre la garjola i cap a dins. I si ets la nazi del vídeo, bona nit i cap a casa, que és tard i vol ploure”. I no és el primer cop que passa una cosa semblant, perquè és allò de la llei que és més igual pels uns que pels altres. Però aquest cop, ai las, la senyora que ens ocupa ha tingut “mala sort” perquè el vídeo ha corregut com la pólvora. El que succeeix és que, té gràcia, la barbaritat expressada és una broma al costat del que s'excreta, per exemple, cada any a l'acte feixista del 12 d'octubre a Montjuïc. I mai no ha passat res. I allà de les paraules, gruixudes, han passat als fets. De tal manera que no només s'ha amenaçat públicament als periodistes assistents i s'ha incitat a agredir-los, en particular al fotoperiodista Jordi Borràs, sinó que la policia ha hagut de fer cordons de seguretat i escortar la premsa que cobria l'acte per poder sortir d'allà. Vius. Això pel que fa a les diferències de tracte. Però seguim.

No es el mateix insultar al rei que banalitzar l'Holocaust. I per això existeix el delicte d'odi, per protegir les minories i els col·lectius vulnerables. I un rei no és cap de les dues coses. Per això la llei no hauria de protegir-lo. Una altra cosa és si cal insultar-lo o és millor fer servir l'enginy i la ironia, però en cap cas aquest és el debat. Si algú vol insultar a sa majestat, ha de poder fer-ho. I si volen aplicar-li el delicte d'injúries, endavant, però l'honor val un euro, en cap cas una pena de presó.

El que succeeix a Espanya no passa en cap altre país del món. Ni a les dictadures reconegudes com a tals ni a les tunejades. Un raper, un cantant, un artista o un titellaire no ha d'anar a la presó ni a l'exili pel que canti o faci, però un particular tampoc. I hi van. I els nazis no. Tot i que aquesta d'avui lleparà com un conill per calmar el moment. Serà un escarment quirúrgic que arribarà després de massa casos ignorats. Ara bé, la pregunta que ens hem de fer és: Aquesta senyora ha d'anar a la presó per haver banalitzat l'Holocaust? Aquest és el debat. On posem el límit de la llibertat d'expressió, si és que hem de posar-li límits? I després apliquem-lo a tothom per igual, no sempre als mateixos.  

Ah, i una qüestió important. No, al contrari del que ha dit el portaveu de Justícia i Estat de dret de l'executiu comunitari, Christian Wigand, el cas Hasélno és “un afer pel sistema judicial espanyol”. No, ni la llibertat d'expressió d'un raper ni la banalització de l'Holocaust són qüestions internes. Toc-toc! Qui és? La llibertat d'expressió i la justícia que no té fronteres! Doncs passi i entri fins la cuina, sisplau. Bé, si ens creiem Europa, esclar.