Va començar com una broma de cunyat a l'hora dels dàtils amb bacó de l'aperitiu de Nadal. Va passar per Forocoches i ha acabat a la portada d'El País i ocupant mig programa matinal d'Antena 3. Aquest és el nivell.

Volia ser un “estamos usando sus mismos argumentos” i ara hi ha corredisses per desinflar la hiperventilació provocada a les pròpies files. Gloriós! Superb! IN-SU-PE-RA-BLE! Però anem a aquests “sus mismos argumentos”...

Imagino que al referèndum perquè Tabàrnia sigui independent de la República catalana hi votaran tots els habitants de la República catalana, no? Esclar, no es pot acceptar de cap manera que es trenqui la sobirania nacional, oi? I la de la República Catalana consagrada per la seva Constitució, tampoc. El que hagi de ser Catalunya ho hauran de decidir tots els catalans i no una part d'ells. Era així com anava la cosa, no? Per tant, i acollint-se a la legalitat catalana, Tabàrnia ara mateix té poc futur.

A partir d’aquí, suposo que els seus promotors optarien per forçar la situació de cara a aconseguir una negociació política. I la primera resposta de l'Estat català seria NO A TOT! Seguida d'una reunió del conseller d'Interior amb el fiscal Anticorrupció de la República per engegar una campanya de destrucció de la reputació i la vida personal d'algunes persones relacionades amb el projecte de Tabàrnia. Com? Inventant corrupcions que acabarien convertides en informes policials falsos que passarien per les afinacions fiscals que convinguessin i que acabarien publicades als mitjans amics com a certes.

Seguidament es llençaria una campanya mediàtica afirmant que tots els tabarnians són uns corruptes i que pensen el que pensen perquè són tan imbècils que no poden pensar-ho per si mateixos. Seria l'anomenada fase de l'endossament de l'adoctrinament massiu i tindria un triple objectiu: 1/ menysprear les idees dels tabarnians, 2/ intentar destruir el seu model educatiu d'integració i afeblir encara més el tabarnià, la llengua dels tabarnians i 3/ intentar destruir el model de mitjans de comunicació públics per eliminar la molesta competència als mitjans de la República. 

A continuació començaria la fase “clima anys 30 a Alemanya”, que desembocaria en l'habitual definició dels tabarnians com a nazis. I arribaria acompanyada de moments com aquell de posar en dubte l’eficiència de la policia de Tabàrnia durant un atemptat amb 15 morts que, ves per on, hauria estat organitzat per un confident de la República catalana.

I, per no allargar-me més, simplement recollir l'instant en què els tabarnians serien brutalment apallissats per la policia de la República (amb crits de “a per ells” dels súbdits de la República), pel sol fet de voler votar però, sobretot, per aconseguir fer un referèndum que la República catalana havia dit que no es faria de cap de les maneres. Un referèndum que hauria significat l’exili de la meitat del govern i l'empresonament de l'altra meitat, juntament amb els dos líders de les dues principals organitzacions civils i socials de Tabàrnia. I acusats de sedició, rebel·lió, violència i nosequantes coses més gràcies a una utilització pintoresca de la llei i de la separació de poders.  

Bé doncs, si els tabarnians estan disposats a tot això i a la resta de coses que els podrien passar (a ells i a les seves famílies), escoltin, endavant. Ja van tard. Seria un espectacle bonic i entretingut de veure. Només cal passar del cunyadisme al coratge i a la valentia.