Dos dies després de l'aparició del negoci que havia de canviar el món del futbol, la cosa ja sembla el centre de BCN: persiana baixada i plena de pols i cartell de “En traspàs”. Dels dotze clubs fundadors que hi havia diumenge a la nit, aquesta tarda de dimecres en queden quatre: Madrid i Barça i Milan i Juventus. I els dos italians tampoc ho tenen gaire clar. Ah, per cert, uns quants d'aquests clubs tan poderosos han fet sortir a parlar de la qüestió... els entrenadors! ME-MO-RA-BLE! El cap de personal parlant en nom d'una empresa multinacional que mou milions d'euros!

El que havia de ser el paradigma del nou gran model empresarial d'això de la piloteta al final ha estat Florentino Pérez anant de matinada a explicar-se a El Chiringuito del canal Mega, que és com si Pere Aragonès presentés el seu nou govern en un programa de Reggaeton de Ràdio Polígon. El que havia ser un model de negoci triomfador i revolucionari ha acabat amb un jutge mercantil de Madrid dictant una resolució que prohibeix a la UEFA (l'organisme europeu) i a la FIFA (el mundial) “amenaçar o sancionar els jugadors i clubs” que formaven part inicialment d'aquesta Superlliga que nostresenyor tingui a la glòria. Amén. SEN-SA-CI-O-NAL!!! Espero que la resolució en qüestió ja estigui exposada al museu de l'orinal de Ciudad Rodrigo (Salamanca).

Ho podien haver fet pitjor? Ho dubto. Un diumenge a última hora de la nit publicant un paperet, més que una Superlliga és un Supernyap. Ara bé, tothom sap que tard o d'hora aquest projecte s'acabarà fent i només dependrà de si els que ara suquen podran seguir sucant. Si hi ha superlligues europees privades de bàsquet i handbol, no n'hi haurà de futbol?

Però el més fascinant de tot han estat les reaccions dels seguidors dels clubs anglesos, amb manifestacions en contra i crits d'“hem salvat el futbol” quan el projecte ha petat. El que no queda clar és de què l'han salvat. Perquè els colors que defensen amb tanta passió són propietat de tres milionaris nord-americans, un de rus, un dels Emirats Àrabs i... un anglès. Potser d'aquí els plora la criatura. Potser darrere d'aquesta nostàlgia hi ha la frustració d'estimar una empresa que no deixa de ser un compte de resultats i uns senyors que l'únic color que estimen és el dels bitllets, fent negocis a la llotja.

Un altre argument insuperable és aquest que deia que amb la Superlliga els equips més modestos no podrien seguir competint. Ah, no? Què o qui els ho impedia? A la Superlliga es va dir que hi hauria clubs convidats. I després hi ha la resta de competicions, com les lligues o la Intertoto corresponent (o digui'n una Champions sense els rics). Però vaja, en tot cas seria un escenari com el d'ara. ¿O és que vostè ha vist equips modestos de les grans lligues jugant la Champions? No, sempre hi van els tres o quatre més potents, perquè hi han de ser, perquè són els que generen el negoci. I a la lligueta prèvia hi posen equips de lligues menors per poder jugar molts partits intranscendents, però que permeten anar generant calés. Els vuitens de final de l'actual Champions són un club tancat que fan veure que és obert però és una il·lusió virtual, un autoengany.

I en relació a l'argument que la Superlliga era un negoci sense escrúpols... bé, escolti, la UEFA i la FIFA s'inventen competicions, tornejos, amistosos i gires de pretemporada de clubs i seleccions sense parar per esprémer la llimona al màxim i sense pensar en cap moment en la salut d'uns jugadors que poden arribar a jugar 70 partits durant més d'onze mesos seguits. Són aquests nius de corrupció, amb gent que ha acabat a la presó, els que han creat un imaginari global que fa que quan rescaten una pastera al mig de la Mediterrània, amb centenars de persones desesperades, sempre hi acabi apareixent algú que du una samarreta d'algun dels dotze clubs que foren fundadors del que mai es va arribar a fundar. Parlem de negoci a sac o d'esport?

La UEFA i la FIFA, aquesta bona gent que vol salvar el futbol i que ha vist com morien 6.500 treballadors (SIS MIL CINC-CENTS) a les obres de construcció de les infraestructures del mundial de Qatar (que algun dia parlarem de com van aconseguir organitzar-lo), encara ara és hora que badin boca. Ells i els afeccionats que criden alegres que han salvat el futbol.