Quan es tracta de reclamar-nos, estem indefensos i són una piconadora que ens esclafa. Quan es tracta de defensar-nos, també. D'ells cap a nosaltres, una autopista. De nosaltres cap a ells, un mur infranquejable. Per cobrar-nos, l'administració és d'una eficiència admirablement demolidora. Al revés, i sobretot quan l'error és seu, és una puta burocràcia que et mareja i no t'ofereix cap sortida. El tristament famós SEPE és l'exemple perfecte. Que un organisme públic d'un estat europeu pateixi un ciberatac entra dins del probable. Que el ministeri de Treball i Economia Social del Regne d'Espanya en pateixi un parell en poc temps, és una cosa que pot succeir. Ara bé, si això passa, com ja ha passat, el que no pot succeir és que les bases de dades que s'hi guarden, amb informació confidencial, hi estiguin tan segures com si introduïm les nostres parts toves en un bidet on hi viu una família de piranyes afamades.  

Sobre el cas hi ha hagut apagada informativa, però s'ha sabut que el Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE), a banda de tenir els seus servidors informàtics en un estat de vulnerabilitat millorable, al menys fins l'any 19 va treballar amb programes que l'Agència Espanyola de Protecció de Dades no havia autoritzat ni homologat. O sigui, amb programes pirates. I això es va saber gràcies a una auditoria interna. Fa uns dies La Razón publicava el nom d'algunes d'aquestes eines per tractar informació i dades personals i laborals: Banshee, BigBrother, Moira, Prepara, Cerebro Sispe, Lanter, Blade, Legion, Sentinel o Cerebro Gestor. Totes incomplien els estàndards oficials de seguretat i, per tant, la normativa vigent.

Això és molt greu, però encara ho és més que la direcció del SEPE no avisés que els usava per por a que els prohibissin seguir fent-los servir, els obliguessin a usar programes homologats i, per tant, haguessin d’adaptar-s'hi. Aquella famosa mandra del “per què hem de canviar si tota la vida hem fet servir això i ja ens va bé, oi? A veure si ara durem una cosa nova i haurem d'aprendre a fer anar un nou sistema. Què diu? La seguretat de què? Ah, dels ciutadans! Miri, a mi que m'explica. Em falten cinc anys per prejubilar-me i no estic per gaires hòsties”.

Però no se'n vagi encara perquè ara ve quan la cosa agafa un aire de Pepe Gotera i Otilio (els no boomers que perdin un momentet buscant de qui parlo) que fa caure de cul. Al moment en que la ja esmentada auditoria detecta el despropòsit, talla d'arrel la situació però... Però encara avui no se sap quantes delegacions provincials van seguir amb el mètode pirata. A pesar de tot. Sense fer-los cas. I llavors va venir la pandèmia. I el SEPE es va convertir en aquella inesperada fusta del Titànic on en Jack (Leonardo Dicaprio) salva a Rose (Kate Winslet). Però com que la fusta del SEPE era de nyigui-nyogui, el final de la pel·lícula va resultar ser un altre i tots dos van quedar com un calippo i un colajet, respectivament. Coses de l'aigua freda de l'oceà SEPE.

És cert que ningú podria preveure la inesperada hecatombe ocasionada per la COVID, però potser si el sistema informàtic no hagués estat pirata, al SEPE tot hagués funcionat una miqueta millor, cosa que -per cert- no hauria estat gaire difícil. I els que durant mesos s'hi han deixat les pestanyes per solucionar el desastre haurien gaudit d'una vida molts menys estressada. Però esclar, el SEPE no som tots. I Hisenda, sí.