Dia 27 de febrer de l'any 2001. Pasqual Maragall, en aquell moment cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, publica al diari El País un article titulat “Madrid se va”. El 6 de juliol del 2003 en publica un altre que es titula “Madrid se ha ido”. Quatre anys després, el 7 de novembre del 2007, José Montilla, en aquell moment president de la Generalitat, aprofitava un acte a l'Hotel Ritz de Madrid per avisar de “la desafecció” que s'estava covant a la societat catalana contra Espanya i les seves institucions. Paral·lelament, destacats líders del PP a Catalunya també avisaven repetidament als seus companys de Madrit (concepte) que la gent s'estava emprenyant. Això sí, després es van apuntar a recollir signatures “contra Catalunya”. Per tant, allà mai podran dir que no estaven avisats.

Avui que fa 10 anys de la sentència de l'Estatut és un moment perfecte per recordar la reacció de l'Estat a aquests avisos. Va consistir, bàsicament, en 1/ situar a les institucions judicials molt bones persones que tot el que guanyaven ho donaven a casa (seva) i 2/ començar a preparar l'Operació Catalunya. Per tant, l'esperit de la sentència de l'Estatut feia anys que estava escrit. I era un NO com 3 Júpiters, el planeta més gran del Sistema Solar amb una superfície 1.317 cops la de la Terra.

Però això d'Espanya Estat fent de “senyor No” amb Catalunya tampoc no ve del 2001, ni del 1995. ¿Fem memòria ràpida, sense necessitat d'anar als anys 30 on ja es va escriure una història que ara hem calcat? Sí? Recorda els Jocs Olímpics del 1992? Es van fer perquè Juan Antonio Samaranch, un dels seus, va convèncer l’establishment mundial que calia fer-los aquí. I “el poder” li va dir a Espanya Estat: “deixin treballar a aquests xicots i no els posin pals a les rodes”. Mai més el règim del 78 ha col·laborat tant amb Catalunya, encara que fos limitant-se a no emprenyar. Però no se'n va poder estar i van haver-hi dues tornes, l’Expo de Sevilla i el Madrid Capital Cultural. L'etern cafè per a tothom, la Loapa permanent. Però és que, a partir del moment que Múrcia o La Rioja van tenir una autonomia, què esperaven que passés?

Imagina on seriem ara si Madrit (concepte) hagués col·laborat sempre com al 92? Sí, encara que ens hagués anat col·locant de tant en tant mercaderia avariada com expos ruïnoses i capitals culturals de “ponme otra cañita”. Però això és com aquella faula de l'escorpí que volia creuar un riu i li diu a una granota que era per allà.

- Puc pujar a sobre teu per passar a l'altra banda?

- No, que em picaràs.

- Com vols que et piqui! Si ho fes, tu moriries però jo m'ofegaria. I a més et pagaré bé.

La granota accepta i comencen a creuar. A mig camí l'escorpí la pica. Instants abans de morir, la granota li pregunta.

- Per què ho has fet?

- Perquè és la meva naturalesa -va dir l'escorpí mentre s'ofegava.

En el cas de la relació Catalunya-Espanya, la cosa va de naturalesa però al final l'escorpí-Estat sempre se salva. Perquè per això és un Estat. I no, de la mateixa manera que l'1 d'Octubre no va ser el primer cop que Madrit (concepte) cridava "A por ellos", la sentència de l'Estatut no va ser l'inici d'un desencaix que ja venia molt desencaixat de casa.