La relació política Catalunya-Espanya es regeix pel model “Andrés”. O sigui, “por el interès te quiero, Andrés”. I és així, escrit en castellà efectivament, perquè qui en uns moments obre l'aixeta i en uns altres la tanca és el bipartidisme que es reparteix la gestió de l'Estat i segons els interessos particulars de cada circumstància. Insisteixo, parlo de relació política. El tractament de l'Estat, en general, ja és un altre tema. I a Puig de les Basses, Wad-ras i Lledoners em remeto.
Posem com a exemple el famós pacte del Majestic. El PP va passar en cinc minuts del mític “Pujol enano, habla castellano” al no menys mític moment aznarista del “yo hablo catalán en la intimidad y leo a Espriu”. O sigui, Aznar, l'home que es va reinventar l'espanyolisme més ranci i tronat, fent-se passar per catalanista! GLO-RI-ÓS! Va ser com anar al cinema a veure ET i que et passin “El E.T.E. y el Oto” dels Germans Calatrava.
Però no, allò no era amor. Era sexe. Concretament en grup. Perquè Sepharad mai ha volgut solucionar “el problema catalán”. Perquè per ells no és un problema. És un gra col·lateral que saben que tenen allà al seu nord-est, prou lluny de la Castellana per no patir-ne els efectes directament. I quan, cíclicament, se'ls posa rabiüt, envien l'exèrcit, la Guàrdia Civil o el Suprem, depenent del moment. El peten i a esperar que torni a créixer per tornar aplicar el mateix remei. En comptes de mirar per què el gra surt una vegada i una altra. Perquè, esclar, per molt que alguns diguin que la culpa d'on som ara és de l'adoctrinament existent a les escoles, de la immersió lingüística i de TV3, si haguessin aprofitat el seu pas per les aules per llegir algun llibre, a part de la guia telefònica d'Astorga, haurien vist que en això del “problema Catalán” passa com amb les tempestes de la Marededéu d'agost, de les de principis de setembre i les del dia que rentes el cotxe, que sempre tornen.
No, i quan parles individualment amb gent de Madrit (concepte) et diuen que sí, que hi ha un problema i que cal solucionar-lo. I alguns arriben a posar certa cara d'interès. I llavors és quan et prometen dur el Senat a BCN. O algun organisme de l'Estat. I quan allà et diuen de portar el Senat, tu ja saps que allò és com quan la parella es mira el sostre del menjador, diu “hem de pintar” i seguidament deixa anar: “I dissabte a la tarda anirem a l’Ikea”.
L'altra variant o “Senat 2.0” i que serveix com a exemple per entendre el mecanisme és la frase “reforçarem la programació de TVE Sant Cugat”. Disculpi que m’autociti, però servidor de vostè va estar de l'any 1987 al 1993 treballant a TVE i Ràdio 4 en una de les etapes en que a Madrit (novament concepte) hi va haver pressupost i ganes de fer ombra a TV3 i Catalunya Ràdio per crear un projecte alternatiu. Va ser l’època d’Enric Sopena, Andreu Manresa, Toni Traveria i Enric Frigola, entre d'altres. Quan políticament la joguina va deixar d'interessar, es va acabar l'invent. Passi-ho bé. Després ha anat tornant, com la promesa del Senat, depenent de l’Andrés de cada moment. I cada cop que el projecte ha començat a consolidar-se, tssssack, tallat de soca-rel. I així fins el següent moment en que ha tornat a interessar entretenir-se amb la joguina. I als professionals de la casa, com diuen a la Castellana ja esmentada, “que les vayan dando morcilla malagueña”. Bé, o que els donin el Senat...