Gener del 2015. El fiscal Alberto Nisman demana al Congrés argentí poder anar-hi per explicar la demanda que presentarà contra l’expresidenta del país, Cristina Fernández de Kirchner. Poques hores abans de la compareixença, Nisman apareix mort a casa seva amb un tret al cap. Feia temps que investigava un atemptat comès l'any 1994 contra interessos jueus a Buenos Aires amb un balanç de 85 morts.

La versió oficial va parlar de seguida de suïcidi, però molts van apostar des del primer moment per la versió de l'assassinat. El fiscal hauria descobert que els autors de l'atemptat de 20 anys enrere eren iranians i que Cristina Kirchner havia signat el 2013 amb ells un pacte secret per tapar el cas a canvi d'impulsar un intercanvi comercial de gra argentí per petroli persa. I això era el que Nisman volia explicar.

Des d'aquell moment, la justícia argentina ha estat investigant aquell cas i ara el jutge Julián Ercolini ha presentat un informe de 656 pàgines on sosté que el govern de Cristina Kirckner va desviar deliberadament l'atenció i l'interès cap a la versió del suïcidi i que va ajudar a tapar l'assassinat del fiscal. Paral·lelament, el 7 de desembre passat, el jutge Claudio Bonadio havia demanat el desaforament i posterior presó preventiva per a “Doña Cristina” pel cas de l'encobriment de l'atemptat iranià. Els dos casos tornen a coincidir en l'espai i el temps.

Però l'objectiu d'aquest article no és discutir si és cert o no que Kirchner va tapar l'atemptat terrorista o si pot ser cert o no que els serveis secrets argentins decidissin assassinar Nisman amb la connivència de Kirchner. No, el cas argentí és el punt d'origen d'una reflexió comparada sobre la salut de la democràcia espanyola.

Espanya ha patit i pateix diversos casos de corrupció política que han servit per imputar i condemnar un munt de gent. Però sempre ha existit una línia davant la qual tot s'ha aturat. Per exemple, Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i tres mesos de presó pel cas Nóos, és a casa seva. Concretament a Suïssa. Jaume Matas, condemnat a tres anys i vuit mesos pel mateix cas, també és a casa. Com hi són Rodrigo Rato i hi era Miguel Blesa, condemnats a 4 anys i mig i a 6 anys, respectivament, pel cas de les Targetes black. I amb Blesa, el seu estrany suïcidi i l'apressada incineració del seu cadàver arribem a la segona part de la reflexió: les 10 morts de persones relacionades amb la corrupció del PP, 7 de les quals implicades amb el cas Gürtel. A part de diversos accidents i incidents.

Mentre a l'Argentina es nota un interès per intentar aclarir els casos foscos, aquí va morint gent, ja sigui suïcidada, tenint accidents estranys o patint malalties fulminants, i no es percep gaire alegria per anar a saber el què. No estic dient que tot sigui fruit d'una trama conspiranoica, bàsicament perquè no en tinc proves. Però, sap allò de la dona del Cèsar?

Les democràcies, entre moltes altres coses, també han de ser transparents. I, si la casualitat o la mala sort provoquen situacions que es van repetint en el temps i que enceten tota mena d'especulacions sobre el partit que governa, al partit que governa hauria de faltar-li temps per deixar el seu nom el més impol·lut possible. I no això d'ara.

Si no és que la salut real de la democràcia espanyola estigui tan per sota dels estàndards mínims que ja ni calgui dissimular perquè a la gent tant se li'n refot 3 com 30 mil. Si fos així, resultaria que, un cop més, països com l'Argentina, Xile, Uruguai o Colòmbia estarien donant lliçons de dignitat democràtica a un Estat que fa anys que se'ls mira amb aquella suficiència de qui es creu superior i no està per donar lliçons de res. Ni l'Estat ni els seus habitants, a qui tot els sembla bé. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat