El passat mes de gener, la senyora Cristina Arias va anar al Centre d'Atenció Primària (CAP) de Balsareny. Allà hi treballa com a pediatra la dona de l'alcalde de la localitat, Isidre Viu. La senyora Arias va entrar a la consulta de la doctora, i no pas com a pacient, cosa que vostè ja ha sospitat quan ha llegit que l'especialitat era la de pediatria.

I si no va anar-hi com a pacient, què va anar a fer-hi? Doncs segons el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Manresa, la senyora Arias, un cop dins de la consulta, va amenaçar la doctora amb expressions com “pocavergonya”, “et faré la vida impossible” i “ja veuràs el que et passarà”. Per aquest motiu se la condemna a pagar una multa de 150€ per un delicte lleu d'amenaces.

La senyora Arias va fer-se molt popular (i Popular) arran d'uns fets succeïts al balcó del seu domicili. Uns brètols salvatges van intentar cremar la bandera espanyola que hi tenien penjada i el que van aconseguir va ser cremar la catifa i un tros del portal d'accés a l'escala de l'habitatge. El cas va ser presentat pels programes matinals de TV de les cadenes privades i pels diaris digitals nacionalistes espanyols radicals com un intent de cremar viva la família.

Una de les entrevistes més recordades de les que va atendre la senyora Arias és la que li van fer a Antena 3. És la de l'enllaç adjunt. Al minut 3.50 diu que no pertanyen a cap grup ultra, com diu tothom i com és fàcilment comprobable a les seves xarxes socials, sinó a una associació dedicada “al maltractament de la dona, al maltractament animal i al maltractament infantil”, Certament un lapsus terrible... 

Doncs bé, resulta que la senyora Cristina Arias és la parella del senyor Jordi Cervantes, qui els últims anys ha tingut algunes desavinences amb la justícia. Si ens centrem només en les relacionades amb incidents “polítics”, destaca la condemna en forma de multa rebuda pels fets succeïts l'endemà dels del portal. Aquell dia, un grup d'uns 30 ultres arribats de tot el Bages​, i entre els quals hi era el senyor Cervantes, van anar a casa de l'alcalde i van llançar ous a la façana, van trucar insistentment al timbre (posant un escuradents al mecanisme perquè no parés de sonar) i van cremar diverses estelades. Els fets van ser amenitzats musicalment per la repetida audició a tot volum del “Que viva España” de Manolo Escobar.

O sigui, un parell de persones a qui la justícia considera assetjadors i que col·leccionen incidents i denuncies, en el seu moment van ser presentats com una pobra família assetjada. Sí, esclar que van atacar casa seva i esclar que qui ho va fer també hauria de ser condemnat, però convertir aquests dos ciutadans en herois va ser arriscat i una temeritat. Política, informativa i comunicativa.

I que en aquell moment Mariano Rajoy, l'home que ha desaparegut de la política tal i com va governar, truqués per telèfon a la senyora Arias per “encoratjar-la” i per “donar-li suport”, i convertís allò en un vomitiu acte de propaganda barata del règim per intentar instal·lar en l'opinió pública espanyola la idea de que a Catalunya es cremen vives la famílies que se senten espanyoles, diu molt poc de qui va tenir la brillant idea.

No, la senyora Arias i el senyor Cervantes no són anònims herois de la causa constitucionalista sinó vulgars bronques assetjadors a qui les fake news van convertir en el que ni eren ni seran mai.

Però no pateixi que ara ningú entrevistarà ni a l'alcalde ni a la seva parella perquè expliquin la seva versió, ni a la senyora Arias i al senyor Cervantes per comentar les seves respectives condemnes. Ah, i em temo que Rajoy tampoc no els trucarà. Ara mateix encara l'importen menys que llavors.