Doncs sí, ja fa tres anys que Felip VI va fer aquell discurs on va decidir convertir-se en el Rei de tots els espanyols, inclosos, sobretot, els catalans. Una cosa molt normal tenint en compte que van ser els espanyols, inclosos sobretot els catalans, qui van votar-lo sense parar, tal i com va dir-nos no fa pas gaire Pablo Casado. Per cert, Casado, que mai ha guanyat cap de les eleccions a les que s'ha presentat, però que té molts màsters i per tant domina molt la qüestió.

Total, que aquells eren dies on gent que passava per espavilada anava per la vida dient que votar no sempre és democràtic, una prova empírica de les conseqüències que comporta abusar del consum de substàncies caducades, del coulis de fruits vermells i del xarop de Mòdena. Per tant calia que algú mostrés el camí per resoldre el conflicte amb Catalunya. I el Rei d'Espanya ho va fer. Amb mà ferma. I estesa. O sigui, la va estendre, però no estava fofa. Que de vegades passa.

Aquell va ser un discurs del qual se n'ha parlat molt, però que no ha estat gens analitzat. Aquesta columna, erigida en un servei públic adreçat als ciutadans, a les ciutadanes i a la ciutadania, ha fet dos passos endavant, ha trencat una llança i ha posat sobre la taula que ha vingut per quedar-se. I ha estat així com ha aconseguit veure-hi un missatge que llavors va passar desapercebut i que era de concòrdia. Una porta oberta a desencallar el conflicte. Una proposta de via de solució que era molt favorable pels catalans. Però abans, recordem com va anar preparant el terreny.

La primera frase va ser: “buenas noches”. Només amb això ja es veia la predisposició. Podia haver fet un Gerard Quintana i dir “Buenas noches, malparidos”. I no. Un detall molt bonic. I de retrobament. De seguida va anar per feina i va començar a apuntar la seva proposta de resolució del conflicte. Va ser quan va dir que tota aquella situació tenia “la pretensión final de la Generalitat de que sea proclamada ilegalmente la independencia de Catalunya”. Amb això estava dient, naturalment, que la independència també podia ser proclamada legalment, cosa que obria la porta a fer-ho. Però d'aquesta proposta ja en parlarem més endavant quan arribem al desllorigador de la qüestió.

Seguidament va afirmar que “determinades autoridades de Catalunya, de una manera reiterada, consciente y deliberada han venido incumpliendo la Constitución y su Estatuto de Autonomia, que es la ley que reconoce, protege y ampara sus instituciones históricas”. Els podria haver dit “determinados hijos de Satanás macerados en sangre de ranas putrefactas” i, en canvi, els va dir “autoridades”. Un detall molt bonic i de respecte. De la mateixa manera que quan afirmava que ho van fer “de una manera reiterada i consciente”, els estava llençant una floreta. No estaven incomplint un dia sí i l'altre no l'Estatut d'Autonomia que vam donar-nos entre tots. Aquell que el Tribunal Constitucional encara ens va donar més quan se'l va petar, després d'haver estat sancionat pel propi monarca. No, no, l'incomplien sempre. La feina ben feta. La perseverança. Les idees clares. Un objectiu i la persistència en aconseguir-lo.

També va ser un reconeixement evident dir que “hoy la sociedad catalana está fracturada y enfrentada”. Concretament era una valoració positiva a l'esforç dels catalans per acostar la seva societat a la societat espanyola, la més dividida, fracturada i guerracivilista d’occident. Bé, també i de part de l'orient. La unitat en la fracturació. Però tot això eren només abraçades intel·lectuals abans de fer LA proposta que va arribar al minut dos i cinquanta segons del discurs. Va ser llavors quan sa majestat va referir-se a “las autoridades” que “han pretendido quebrar la unidad de España...” (entén ara per què li diuen “El Preparado”? Ell sol va captar que els independentistes volen ser independents d'Espanya, cosa que implica desfer l'actual unitat. Ben vist!) “... y la soberanía nacional, que es el derecho de todos los españoles a decidir democraticamente su vida en común”. I això és el que llavors no es va entendre. Aquí el Rei estava dient dues coses: 1/ Que si els espanyols decidien exercir el dret de decidir democràticament el seu futur, cap problema. Com ho van decidir a la Gran Bretanya amb Escòcia. Només calia preguntar-los-hi, i 2/ I en tot cas, es podia fer el referèndum i votar tothom, però com que la sobirania és de tots, catalans inclosos, doncs si ells decidien democràticament que la vida no fos en comú, palante.

Gràcies majestat per aprofitar aquell 3 d'octubre per proposar un referèndum. I disculpi, que no vam saber-lo entendre.