I quan vaig aixecar la vista, Ell era allà. Exactament allà. No una miqueta més a la dreta. Ni tampoc una miqueta més a l'esquerra. No, no, A-LLÀ. I darrera seu la mateixa imatge que vam veure durant mesos. Exactament aquella. Aquella paret tan barrocament anodina que, sí, ens ha quedat fixada en el subconscient, però que és impossible descriure-la usant la memòria. La nostra retina la té tan immortalitzada que quan la veiem ens diu: “És aquesta!”. I si li canviessin un mínim detall, per petit que fos, detectaria quin és i on es produeix. Però quan busquem la imatge pels racons del cervell som incapaços de verbalitzar-la perquè té la transparència de la invisibilitat de les coses prescindibles.  

I també hi ha la taula. Aquella taula llarga situada perpendicularment a la visió de l'espectador. Llarga i vetusta. Impregnada d'una solemnitat de Mesón que gires el cap i et sembla veure que per la porta hi entren una sopa castellana, un “lechazo” i Ruy Pérez de Viedma.

I la cadira, esclar. Aquella mateixa cadira. O una de tan similar que podria ser de la marca Germans Brothers (o Germanes Sisters). L'observes i no pots evitar pensar en una armadura, una espasa toledana i un morrió dels que els "Tercios" duien al cap a manera de casc. I tampoc pots evitar pensar en la força que s'ha de menester per poder arrossegar aquell conjunt de fusta massissa, vellut i tot el que deu transportar aquell vellut.

I on hi seien ells i elles, ara hi seuen els altres ells. Els seus. I alguna altra ella. Poques. Perquè el poder de veritat, naturalment, és masculí. Aquí i a la Xina Popular. I quan els veus ocupant el mateix espai, no pots evitar pensar en què deuen pensar ells. I l'alguna ella. Què deu pensar qui té el Poder de poder. Concretament de poder arruïnar-te la vida, que és un poder en minúscula perquè és una acció. No com el Poder, que també és una acció però en majúscula perquè consisteix en manar, dominar, decidir o influir en els altres. El Poder amb majúscula els permet dir que la llei és com ells (o elles) diuen que és. I tu a callar, que ara no està gens de moda no estar d'acord amb qui diu que la llei és com ell diu que és i no com és realment. I si no hi estàs d'acord, haver tingut el Poder. Que al final es tracta d'això, de tenir-lo i no deixar-lo escapar.

Total, que avui Ell s'ha assegut exactament al mateix lloc. A la mateixa cadira i protegit per la mateixa taula. I la imatge és una metàfora SEN-SA-CI-O-NAL de la realitat. Els dies passaran, però la foto quedarà. I servirà per explicar-ho tot.