Passa sovint. Vas a la botiga comprar mitja lliura de mortadel·la i surts havent contractat una assegurança per a la llar en cas d'inundació. Ei, i tornes a casa ben content pensant “¿què hi pot haver millor a la vida que una bona assegurança per inundació, sobretot quan havies sortit al matí amb la idea de comprar-te el tall per l'esmorzar?”. I llavors, mirant a l'horitzó, exclames: “Com que al final no tinc mortadel·la i no he tastat mai un entrepà de pòlissa. Crec que ha arribat el moment”. Doncs bé, si parlem de referèndum d'autodeterminació i de JJOO d'hivern, en aquest exemple vostè ha d'endevinar qui són els indepes, qui és Pedro Sánchez i per què els Jocs Olímpics són l'assegurança.
Fa dies juguem el partit de futbol de la distensió política movent la pilota al mig de camp en mode jogo bonito, que llueix molt però a nivell pràctic no serveix de gaire. Amb els indults hem fet un primer pas per començar a acostar-nos a l’àrea, però ara arriba el moment de plantejar-nos com la jugarem per intentar fer gol. Perquè al futbol i a les negociacions és del que es tracta. A la banda i centrar a l'olla? Jugarem a l'espai perquè entri de cara la segona línia? Ú contra ú individual i paret ràpida amb el pivot i col·locar-la amb efecte? Desequilibri en banda per aclarir la frontal i xut llunyà i potent? Dit d'una altra manera, fins on estan disposades a arribar les dues parts per resoldre el conflicte i, sobretot, com?
Doncs bé, aquest dimecres Pedro Sánchez I l’Indultador ens ho ha explicat al Congrés dels Diputats. I ho ha fet traient-se del barret una immensa pòlissa, una oferta sensacional i un pot de pintura. Això últim perquè el referèndum ens el pintem. Definitivament. La pòlissa perquè ens la mengem, ja que no ens trauran ni un trist xopped amb la cara de Mickey. I l'oferta, bufffff! Quina gran oferta! És AB-SO-LU-TA-MENT IN-SU-PE-RA-BLE! Atenció! El Presidente donarà un suport total a la candidatura conjunta Aragó-Catalunya per organitzar uns apassionants Jocs Olímpics d'hivern l'any 2030. Feia segles que Catalunya no tenia una injecció d’il·lusió de tal magnitud. Potser des que en Noè va anunciar que potser visitaria el nostre país. Va ser quan un dia va dir-li a la seva senyora: “Mira Naamah (la llegenda diu que es deia així, però si ho vol podem anomenar-la Paquita), ara quan l'aigua baixi una miqueta, anirem al Delta a fer fotos de flamencs, que trobo que a l'arca n'hi havia pocs”.
Hooome (i dooona)! A bodes em convides! Entre fer uns JJOO -d'hivern, i compartits amb l'Aragó- i un referèndum, és que no hi ha color. Com no se'ns havia acudit abans? Vam equivocar les preguntes del 9N i de l’1-O. Ni “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? I en cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”, ni “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”. La pregunta hauria d'haver estat “Voleu el Senat a l'Aeroport Josep Tarradellas amb una reforma de l'Estatut que inclogui el traspàs dels extintors dels Rodalies de RENFE i el desdoblament de la N340?”.
Però no pateixi, quan acabin els Jocs, llavors ja anirem de pet al referèndum. També ho ha explicat avui en Pedro Sánchez: “No habrá referéndum de autodeterminación, salvo que consigan convencer a las 3/5 partes de esta Cámara para que se modifique el artículo 2 de la Constitución y los españoles ratifiquen ese cambio mediante referéndum. El PSOE nunca jamás aceptará ese tipo de derivades”. Vaja, que ho tenim tocar. Com les medalles en l'especialitat de cúrling.