Referent, innovador, pioner, mestre de periodistes, renovador de la llengua, exemple de creativitat i de credibilitat... Tot això i algunes coses més els hi han dit aquest dilluns a Joaquim Maria Puyal i Ortiga al lliurament de la medalla al mèrit esportiu que li ha atorgat l'ajuntament de Barcelona.

Se'n recorda, oi, del senyor Puyal? Com s'ha dit avui a l'acte “moltes generacions s'han acostat al futbol a través de la seva veu”. Moltes altres van descobrir que a la TV s'hi pot anar a parlar sense cridar, sense dur tatuatges i sense manifestar unes formes que conviden a pensar que has vulnerat tots els articles del codi penal.

Però no, avui no parlaré del senyor Puyal. I molt menys d'en Quim. Perquè al Quim, que és una persona diferent al senyor Puyal, no li agrada que parlin d'ell. Tot i que en Sergi Pàmies, que ha fet la glossa del guardonat, ha plantejat aquesta mateixa qüestió i l'ha resolt amb un: “Doncs si no volies que parléssim de tu, no haver acceptat la medalla”, que seria una adaptació literària del “qui no vulgui pols...”.

Ah perdó, que no m'he explicat gaire amb això de distingir en Quim Puyal i el senyor Puyal? Bé, quan a en Quim li va caure a sobre allò de la popularitat, en el seu cas estratosfèrica, va decidir convertir-se en el senyor Puyal. De tal manera que el senyor Puyal era un personatge públic que sortia per TV, però del qual ningú en sabia ni en sap gaire res. I després hi havia en Quim, una persona que anava posant tallafocs a la seva vida per protegir-se del senyor Puyal. O sigui, un exemple de llibre d'allò tan català de la discreció extrema. Bé, però li havia dit que no parlaria del personatge com a tal i no ho faré. De fet parlaré del marxar. Del saber marxar. Sense fer soroll.

Després de 50 anys transmetent partits de futbol i d'uns quants més fent moltes altres feines radiofòniques, és molt difícil marxar. Sobretot quan la teva feina és la teva passió i és el que t'ha permès ser el que ets. Quan va plegar ho va dir: “ho faig ara que encara estic bé i fruit d'una decisió molt meditada perquè no hagi de plegar quan ja no estigui tan bé i algú m'ho hagi de dir mentre em fa uns copets a l'esquena plens de compassió”.

És tan important saber quan has de marxar. Sobretot perquè fer-ho és molt dolorós. Després de 50 anys sense ni un sol cap de setmana de festa, arriba el primer dissabte de llibertat i no tens pulmons per tant d'aire com vols aspirar. El problema és que al cap de cinc minuts arriba el “i ara què?”. I en això està en Quim. Ho ha dit entre línies al seu discurs.

En Quim sap que el senyor Puyal ja no té espai al món mediàtic en el que vivim. I això al Quim li sap greu. O, millor dit, l'incomoda. Però no per ell, sinó per la professió en general. I això ho sabem perquè el discurs d'agraïment de la medalla l'ha escrit i l'ha llegit en Quim, no el senyor Puyal. I en Quim, en el fons, voldria que el temps s’hagués aturat en aquella època en que transmetia per la ràdio combats de boxa al desaparegut Price. Molt abans del naixement del senyor Puyal.

Però en Quim sap que això és impossible. Per això va plegar. Per això va decidir ell el moment de plegar. Amb discreció. Sense soroll. Sense que parlessin gaire d'ell. Com aquesta peça, en la qual no he parlat d'ell.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat