No m'he refet. De la sorpresa. Esclar, parlo de la inesperada reelecció de Florentino Pérez com a president del Real Madrid. Sobretot per la forma. Elecció automàtica. Per falta de rivals. Qui s'ho podia imaginar, oi? A veure, sí, potser les condicions per poder ser candidat són tan... diguem-ne... “estrictes”?, que no s'hi ha pogut presentar ni Déu. Ai perdó! Volia dir ningú, perquè al Real Madrid només hi ha un Déu. I, casualment, és Florentino.

A la lliga espanyola de futbol professional masculina tots els clubs són societats anònimes menys quatre: Osasuna, Athletic Club, Real Madrid i Barça. Això vol dir que aquests equips són empreses que fabriquen futbol i les gestionen un grup de socis del club que han de complir uns requisits econòmics per poder presentar-se a unes eleccions on la resta d'associats trien el president i la junta dipositant paperetes en urnes. La resta de clubs són empreses però comprades per algú que té prou diners com per fer-ho i que prèviament no calia ni que fos soci, o que ni tan sols sabés on estava la ciutat que porta el nom del club que ha comprat... ai no, que això anava al revés. Perdó. I en comptes d'una directiva tenen un consell d'administració.

Però resulta que en tres dels quatre casos això de les eleccions funciona com a Rússia, on la gent pot elegir entre Putin i Putin i al final sempre acaba governant Putin. I al club que queda, no, les coses no funcionen ben bé així. No només no se n'hi presenta només un sinó que fots una puntada al terra i et surten mil quatre-cents vint-i-vuit precandidats que, finalment, acaben reduïts a tres o quatre.

A veure, amb tot el respecte i amor per l’Osasuna i el Bilbao, equips entranyables que sempre ens fan patir quan ens llancen un córner en contra i que han tingut jugadors com Pizo Gómez o Jon Andoni Goiko i Andoni Goikoetxea o Julen Guerrero -respectivament-, no és el mateix presidir aquests clubs que el Real Madrid o el Barça. Per pressupost, projecció, dimensió, contactes, títols o fama. Per tant, semblaria lògic que per poder ser-ne presidents hi haguessin plantofades. A pesar del tema dels famosos avals, esclar. Però no. Bé, esperi que especifico. N'hi ha però només en un. On, a més, hi ha plantofades sempre i en general i no només per presentar-se a les eleccions. En canvi els blancs són una mena de monarquia que passa del pare al pare. Un altre cop. I allà s'hi queda. Molt normal no seria, oi? I aquest és el gran misteri de la cosa.

Els que hi entenen haurien d'estudiar aquest fenomen que, al menys, és tan misteriós com això del monòlit de Platja d'Aro, que apareix i desapareix com Toni Cantó ho fa dels partits polítics als que pertany. És que allà (a Madrid, vull dir, no a Platja d'Aro) per no tenir, no hi ha ni el típic aspirant pintoresc que regala pizzes i tatuatges a canvi d'una signatura. Potser té a veure amb la coneguda capacitat de divisió dels catalans, que de les pedres en fem pans, sí, però que quan ens en ajuntem dos, fundem tres associacions. És allò del cafè de dalt i el de baix, Tarragona i Reus i Sabadell i Terrassa, el TNC i el Mercat de les Flors... bé, i no cal que entrem en política, oi?

Si fos així, efectivament el Barça seria el club de futbol més nostrat de tots i el cruyfisme i el nuñisme simplement serien les expressions de la seva catalanitat més arrelada. Per autodestructiva.