Se'n recorda, oi? No fa pas tant. Posem un mes i mig? “Després del coronavirus tot serà diferent”. “Aprendrem la lliçó de tot el que no hem fet bé fins avui”. “Això que ens està passant ens assenyala tot el que hem de canviar per viure en un món millor”. I algunes altres frases que, més o menys, deien que ens convertiríem en una societat exemplar. Inclosa la frase estrella de la pandèmia: “Les crisis són una gran oportunitat”. Oportunitat de què? Per qui? Jo, de moment, veig que rebem els de sempre i se'n beneficien els de sempre.

Fa dies que observo la nova normalitat, la d'aquest desconfinament on ja passem totalment de les fases i en la qual ens ho estem fent tot a mida. Perquè és que és impossible seguir totes les normes i normetes que es van inventant i, perquè, diguem-ho tot, n'hi ha moltes que no només són absurdes sinó que no tenen cap sentit i són totalment arbitràries. I hem decidit passar de tot. Però mirant-mirant, què vol que li digui, això d'ara em recorda molt a la normalitat normal, la de tota la vida. Si no fos perquè la gent va amb mascareta, semblaria mitjans de juny de l'any passat. O de fa dos anys. Exteriorment, pel carrer, i, interiorment, al cervell de la gent.

Segurament molta processó va per dins i petarà per alguna banda, però la sensació és que ja no recordem res del que hem passat. Sí, esclar que la vida ha de continuar i hem de seguir endavant però, no havíem quedat que n'havíem aprés? Doncs bé, la pregunta és: Què hem aprés exactament? On són tots aquells bons propòsits de bona persona de quan sortíem a aplaudir el personal sanitari?

“Esta crisis la ganaremos juntos”, ens repetia la propaganda política. I, sí, sí, és cert que no ho hem fet malament del tot. Però, ¿hem estat realment junts o això ha estat un conjunt d'individualitats on realment el que ens preocupava érem nosaltres i el bé comú ha vingut de rebot, com una conseqüència? D'un dia per l'altre ens vam tancar a casa amb clau, només sortíem a comprar justet per omplir la nevera i, corre-cuita, tornàvem a la seguretat del niu. Però, pot ser que fos per por personal i no per responsabilitat social? És possible que fos per egoisme? ¿I si resulta que no vam ser tan modèlics col·lectivament i que tot era per interès propi? Ho dic per això que veiem ara. Li hem perdut la por al virus, hem decidit que ja no hi és i actuem oblidant tot pel que hem passat. Perquè ja ens sentim segurs? És allò dels accidents de cotxe i el “a mi no em passarà”?

Aquest món més global que mai es va aturar, amb nosaltres a dins. Podríem haver desobeït i no ho vam fer. Per què? Per no contaminar els altres o per no contaminar-nos nosaltres? L'evident sacrifici era protecció personal o generositat?

I de tot això en fa tan poc que encara hi som, tot i que no ho sembli. I la sensació general és que no hagi passat res. Si ara estem així, imagini-s'ho a l'agost... serà un festival! I, què passarà si hi ha un rebrot? Doncs tornarem a la cova i jurarem que aquest cop sí que ens portarem bé. I si cal acabaran resant fins i tot els ateus. Fins que tornem a sortir i tornem a oblidar-nos-en. Perquè tenim poca memòria. Sigui per autoprotecció o per autodefensa, però el mort al sot i el viu al rebost.