No fa pas gaire, a Espanya van fer-hi unes eleccions. I van haver de repetir-les perquè Rajoy va decidir no cedir ni un mil·límetre. I ell va perdre la majoria absoluta, sí, però va destruir el PSOE per molt de temps, va desinflar Ciudadanos i va convertir Podemos en un partit de la vella política, però amb cara de nen.

Per fer veure que era un polític flexible, i sobretot perquè havia de mostrar-se com un règim dialogant, va inventar-se allò de l'Operació Diàleg. Malauradament (per a ell), va imposar-se la realitat i en Diàleg, aquell nen que havia nascut lleig, geperut i amb halitosi i gasos permanents, el primer dia que va anar al ball a conquerir la noia, no el van voler ni per canviar els rotllos de paper dels vàters del local.

Era quan Rajoy encara deia allò de: “Jo faria un referèndum, però és que no puc”. I com queda clar en una peça publicada avui al nostre diari​, el que és poder, sí que es pot.

L'Operació Diàleg ha expirat tota ella abans de néixer i ara ens trobem que a la Delegació del Govern del carrer de Mallorca de Barcelona hi ha un despatx, el famós despatx des d'on Soraya Aranzadi del Soldat Ryan havia de comandar el desembarcament de la mà estesa, on s'hi crien unes teranyines tan bèsties que fan por a les mateixes aranyes.

I així hem arribat avui a la cloenda del congrés del PP i a l'Operació Poda. Al seu discurs, i parlant de la independència, ha deixat anar: “No seria una poda agradable feta per un amable jardiner. Seria una amputació terrible i dolorosa que no hi ha cap cirurgià que pugui salvar”. De totes les metàfores possibles ha buscat la més desagradable, radical i dura. I fàcilment desmuntable, per cert. Perquè tothom sap que, de vegades, per salvar el pacient, cal amputar. I que, de cara al que seria viure, és molt millor seguir fent-ho havent patit una amputació que, per no haver-la fet, acabar celebrant una bonica cerimònia en un tanatori.

I de les amputacions, Rajoy ha passat al discurs de la por, recuperant èxits de quan encara existia Studio 54. Clàssics com “Sortireu de l'Euro”, “Us faran fora de la UE” i “Adéu pensions”. O sigui, anem enrere.

Però, tornem a allò del “no puc”, que ara s'ha convertit en un “no vull”. Realment, Rajoy no pot. L'Estat, una cosa que està per sobre seu, no permetrà mai un referèndum, encara que sàpiga que el “no” està garantit. I per evitar-ho està disposat, si cal, a destruir la imatge i la credibilitat de coses com la seva justícia i la seva policia.

Espanya-Estat està usant aquestes dues institucions d'una manera tan barroera que tardaran molt a poder recuperar la seva imatge. La sagrada unitat d'Espanya, que no és res més que la negativa d'uns quants a perdre el seu estatus, és tan intocable que, si cal, es permet el potineig d'uns quants comissaris xipollejant a la part més profunda del clavegueram i es fomenta l'ús indissimulat dels òrgans polítics de la justícia per subvertir l'Estat de dret. El que calgui perquè res canviï. Des de fer abdicar el Rei, a fiscals afinant o a policies falsificant proves.

Efectivament, Rajoy no pot. Per això ara recupera el discurs anterior a l'Operació Diàleg i el converteix en l'Operació Precinte, passant per una Operació Poda destinada a fer venir por. I el pitjor per a ell és que si algun dia digués que pot, seria la fi de la seva carrera política. Perquè, del Rei en avall, qualsevol que posi en perill, sigui per via bragueta o per via urna, la unitat d'aquesta Espanya hereva del franquisme, té els dies comptats.

I potser aquesta setmana tornarem a comprovar-ho.