Avui fa just una setmana vam acomiadar l'Albert, un vell amic d'adolescència i joventut. Per fer-se una petita idea del personatge, n'hi ha prou explicant com va voler que fos aquest adéu: menjant i bevent al local on hi vam passar tantes hores perdent el temps, jugant a minigolf i fent-nos adults. I amb els seus fills cantant i tocant diverses cançons.

Vaig conèixer l'Albert en una platja on fa més de 45 anys hi anàvem tots els joves estiuejants d'un estrany poblet de costa que llavors hi tenia censats 2.500 habitants. La colla a la que pertanyia jo i la seva vam començar a jugar a futbol partits on hi posàvem més pa que formatge per impressionar les noies. I les colles es van acabar ajuntant. I la de matrimonis que van sortir d'allà. I altres coses que no van ser matrimonis.

L'Albert era sempre el centre de tot. Li era impossible passar desapercebut. Entraves en un lloc amb ell i al cap de dos minuts ja era amic de tothom. L'ajudava molt l'alçada i que era molt gran, en general. I aquella seva veu ronca que retronava. El veig, com si fos ara, aixecant a la vegada dues noies de la colla, una amb cada braç. Perquè l'Albert era excessiu. En tot. En l'amistat també. I, com acostuma a passar, darrera d'aquella força de la natura hi havia un paio tendre, entranyable, generós, que només volia fer feliços als altres.

Últimament li havia perdut la pista. Tots dos, i la gran majoria de la resta de la colla, vam deixar d'anar a aquell poblet, on ara resulta que hi ha censades més de 15 mil persones. Allò que passa, oi, que la vida et porta a altres indrets, físics i vitals, i quan te n’adones han passat 30 anys de tot. O més.

Quan vaig saber que l'Albert havia mort, de seguida vaig entendre que en aquell precís instant havia deixat de viure corporalment una part de la història de la meva vida. Una part important del meu passat acabava de quedar congelada en la memòria per sempre i ara, definitivament, era impossible ni un present ni un futur. Encara que estiguis temps sense veure una persona, compartir centenars de moments tan intensos, tan viscuts, tan potents, justament quan despertes a la vida i tens fam de descobrir-ho tot, fa que sembli que tot continua allà. Passen els anys, passa la teva vida, la dels altres i els records són allà, indestructibles. Però mai més res serà igual. I això no ho saps fins que la vida t'ho ensenya.

Ara fa una setmana, gràcies a l'Albert, vaig poder estar una estona xerrant amb al meu passat. “Què ha estat de la teva vida?”. “A què et dediques?”. “Ja ets àvia, carai!”. “Te'n recordes d'aquell dia que...?”. “I quan vam anar a...”. “I l'excursió al Niu de l'Àliga? Com van quedar les tendes després de la tempesta! I ell volia una patata per posar-la a la punta del ferro. I jo li deia: Albert, d'on vols que traguem ara una puta patata si som al mig de la muntanya?”. “I el dia que van anar a pescar i al llançar l'ham li va enganxar l'orella a l’Edu... però en comptes de tallar el fil, van tornar des de la Mota de Sant Pere, ell davant pedalant amb la canya i l’Edu darrera a l'altra bicicleta amb l'ham com si fos una arracada. I l’Edu li cridava: no tibis, que me l'arrencaràs!”.

I tot això va menjant menjant un pa amb tomàquet excel·lent, una truita de patates perfecta i una coca de crema deliciosa. I bon cava. Esclar, l'Albert no hauria acceptat un mínim nivell de qualitat, només faltaria. Senzill però bo. Coses de tenir el morro fi. Perquè mira que vam arribar a menjar coses estranyes a hores estranyes i en llocs estranys, però sempre amb aquell toc de qualitat de qui, crec, hauria estat encara més feliç que el que ho va ser, despatxant a la botiga de la família. Perquè hauria estat feliç fent feliç als seus clients. Com ho va fer amb els seus amics.