Un dia algú va decidir que la millor manera de solucionar els problemes era no afrontar-los. I el sistema elegit va ser el de la puntada a la llauna. En això Rajoy en va ser un autèntic mestre. Però a casa nostra hem tingut alumnes que van camí de superar-lo. Davant les dificultats i les situacions compromeses, puntada endavant de l'artefacte i a seguir caminant com si res. Que al cap d'uns metres et tornes a trobar la llauna? Doncs nova puntada. I així fins que, o bé les coses es solucionen per si soles, o bé ningú se'n recorda de la llauna, o bé de tant xutar-la s'acaba perdent. El problema és que normalment els problemes no se solucionen sols i ajornar-los indefinidament acaba generant la mare de tots els problemes. I la llauna t'acaba caient el cap. Pel cantó que talla.

Ara mateix Catalunya no té president. I el Barça tampoc. No són situacions comparables, i més en l'actual situació, però són símptomes del mateix, del fenomen de la puntada endavant. Som on som perquè venim d'on venim. En el primer cas la responsabilitat inicial és de la Junta Electoral, una baula més en l'estructura d'aquest Madrit-Estat que va decidir posar en marxa la màquina d'ofegar JuntsxCat i va tallar-li totes les sortides d'emergència per forçar una nova situació. Però l'administració de la crisi posterior va ser feta amb la calculadora partidista a la mà. Total, que quan a Catalunya hi caldria més que mai un Govern amb més projecte i més força que mai, resulta que seguirem quatre mesos més sobrevivint amb un executiu amb més forats que els pantalons texans d'una adolescent. Perquè les coses no es van fer quan calia.

La cosa, però, encara és més greu perquè no tenim una llei electoral. Noi (o noia), fa dècades que no han trobat un moment per pactar-ne una. Ho vas deixant i quan te n’adones ja han passat quaranta anys. Un cop van estar a punt. Era cap al migdia i ho tenien tot pactat. Van decidir parar per dinar i signar a la tarda. Lamentablement a algú se li va travessar el tallat i tot va saltar pels aires. I com que aquí mai no passa res i si passa, no passa res, una altra cosa que va quedar empantanegada. Com tantes altres. En una muntanya de desori que no para de créixer. I cada cop més gent té la sensació de que tot és un immens decorat de cartró pedra ple de pols i al que se l'estan menjant els àcars.

A can Barça el mal ve de l'intent desesperat per salvar uns mobles que ells solets ja s'havien dipositat a la deixalleria esperant ser convertits en serradures. I, ara què tenim? Que, què tenim? Un club amb una situació econòmica crítica, una part esportiva que s'aguanta per un fil, decisions importants que queden congelades i un futur incert que encara seguirà durant uns quants mesos. Si tot ho haguessin fet quan tocava, ara ja estaria resolt i es començarien a construir possibles solucions. Però cada cop més les institucions importen menys i importa més el jo i el jo. I finalment el jo. Com deia el meu avi, i merda pel qui quedi. I comn que ningú recorda el causant de tot...

Al final, els motius que justifiquen els ajornaments d'avui són el de menys. La qüestió és que el tacticisme que tot ho contamina, juntament amb la repetidament citada puntada a la llauna, és qui ens governa. I quan no passa res greu, doncs miri mala sort però ningú pren mal. En l'actual situació, ho trobo temerari. I, sobretot, una falta de respecte.