Tercer ple d'un Parlament que és el més estrany de la història recent. Quan mires la zona on hi hauria d'haver un president de Govern, hi ha un seient buit. Quan mires la zona del Govern, no hi ha ningú. Observes la zona dels escons de Junts per Catalunya i Esquerra i hi ha un forat cada cop més gran. És la conseqüència d'anar empresonant gent.

Avui al faristol hi han parlat de presos polítics, d'exili i d'acostament de presos. I es referien a diputats i diputades de la Cambra. Però hi havia moments en què per l'escenari i pel to monòton d'algunes intervencions, semblava que allò fos un ple normal d'una cambra normal. I no. No ho és. I al pas que anem, falta molt perquè aquell hemicicle recuperi una certa normalitat que al carrer ja no existirà mai més. Perquè això que està passant és molt gros. Encara que el dia a dia hi vagi posant capes de quotidianitat i hi hagi qui intenti dissimular la realitat.

I, un dia més, la pregunta que ens fem tots els que sovintegem l'edifici i que ens fa la gent pel carrer, al mercat o al bar torna a ser: què passarà al final? I la resposta continua sent la mateixa: ni idea. Com a molt podem fer com als carrusels de futbol, explicar minut i resultat del moment. Sabent que demà tot pot canviar.

Ara mateix tots els grups de la cambra diuen que cal desencallar la situació, tots diuen que volen desencallar la situació, tots diuen que estan disposats a desencallar la situació però ningú fa res per desencallar realment la situació. I van passant-se la patata roent i fotent-se puntades per sota la taula. Perquè el desencallament no serà cosa seva sinó que vindrà d'Alemanya. Allà la justícia, segons algunes fonts, podria decidir en un parell de setmanes el futur immediat del president Puigdemont. I pel que expliquen els que saben de què va, inclòs el seu advocat Jaume Alonso Cuevillas, que avui era a la tribuna de convidats del Parlament, hi ha tres opcions:

1/ Rebuig alemany a l'extradició i retorn de Puigdemont a Bèlgica on quedaria en llibertat i des d'on podria refregar a l'Estat espanyol una gran victòria de la qual és difícil saber-ne les conseqüències favorables per la resta d'acusats. A part de la imatge que donaria Espanya.

2/ Acceptació alemanya de l'extradició pel delicte “menor”, o sigui el de malversació, que implica menys pena i que podria canviar la situació de la resta d'empresonats perquè seria complicat demanar dos anys per Puigdemont, el cap de la “banda”, i 30 a Dolors Bassa. Per exemple.

3/ Acceptació alemanya de l'extradició per tots els delictes, inclòs el de rebel·lió o el seu equivalent en aquell país. Aquest seria el pitjor escenari per tots els empresonats.

Un cop passés una d'aquestes tres coses, fos quina fos, el punt final on anirem a parar sempre serà el mateix: o govern o eleccions. La qüestió és que hi arribarem depenent dels tempos alemanys. Ells tenen 60 dies per decidir i Puigdemont 30 dies per apel·lar i aquí ha començat a córrer el rellotge dels dos mesos per haver de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. No serà el mateix prendre la decisió amb Puigdemont encara als llimbs teutons, amb aquesta mena de presó provisional que no ho és del tot, que la decisió sobre Puigdemont ja presa.

Pot passar que això acabi com el final d'un d'aquells partits de bàsquet que arriba empatat als 45 segons finals. Ja sap, amb l'equip A fent falta per obligar l'equip B a llançar tirs lliures a veure si falla. I en funció de si falla els dos tirs, un o cap, l'equip B fa personal o deixa córrer el rellotge. I llavors l'equip A demana temps mort per decidir si busca que li facin personal, intenta un tir ràpid de dos o de tres o aprofita al màxim per deixar només una possessió al rival. I el rival respon amb la mateixa estratègia. I així els 45 segons es converteixen en 3 minuts on l’acció-reacció canvia a cada segon.

Vaja, que queda totalment confirmat que la situació no és gens normal. I la solució tampoc.