Doncs sí, el govern de coalició espanyol ha decidit copiar-se les crisis del govern de coalició català i les usen, com fan aquí, per desgastar-se, pressionar-se i marcar perfil. Veurem si també apliquen el model nostrat de resolució d'atzucacs relatius i que, resumit, consisteix en “endavant les atxes i fins la crisi de demà”.

El cas que els/ens ocupa és el del ja exdiputat canari de Podemos Alberto Rodríguez, qui d'entre les coses que ha vist els últims dies i que mai podria haver arribat a imaginar, és que darrera del seu nom hi escriguin “el de les rastes”. Perquè es veu que amb el que hi posa al seu DNI no n'hi ha prou. Ara no explicaré tot el que ha passat en quatre dies, perquè és molt i molt complex, però si vol refrescar la memòria, aquí i en la resta d'enllaços ho té tot. I en aquest “tot” s'hi inclouen les giragonses que ha fet el cas i on s'ha situat ara mateix. D'una banda Podemos usant-lo per pressionar el PSOE en l'acord sobre la reforma de la reforma laboral i en d'altres qüestions relacionades amb els pressupostos. I en l'altra aquest PSOE que és i se sent més Estat que l'Estat i que no l'importa gens transmetre aquesta imatge que, casualment, podria obrir la porta a una solució temporal d'uns quants problemes. Seus i nostres.

Però abans d'això, una prèvia. En aquest cas s'han forçat lleis, reglaments i atribucions legals. I dic “forçat” perquè avui m'he llevat més suau que l'habitual. I han fet exactament el mateix que des de fa cinc anys fan a Catalunya. I el que abans van fer a Euskadi. I recordar-ho no és melangia sinó fer memòria. I potser és que no cal anar demanant perdó sempre per tot. En aquest cas també per haver avisat que venia un temporal, regalar paraigües i rebre com a resposta un “me pilla lejos”. Just abans de quedar xop. Escolti, si els vam dir “compte que rebreu!” i han rebut, no passa res per recordar-ho. “Ei, us ho vam dir” i en aquest moment afegir-los: “I ara què, seguireu en aquell bàndol o fareu el pas?”.

Home, és que fins i tot ho ha vist el diari El País, que en el seu editorial d'aquest dilluns hi ha escrit frases com: “L'embolic en que el Tribunal Suprem ha enredat al poder legislatiu”, “El Tribunal Suprem ha mantingut una postura insòlita”, “La situació a la que s'ha vist avocat el diputat Alberto Rodríguez és rocambolesca i injusta”, “L'actual ordenament jurídic permetia al Suprem eludir un resultat tan extravagant (...) de conseqüències manifestament desproporcionades” i “La dimensió política del cas debilita un cop més la confiança en la justícia”.

Doncs bé, ara que cada cop més gent ho veu, aquest PSOE que tan convençut està de ser estat, i que ho és més que aquest PP que el considera la seva finca per anar a passar-hi l'estiu, té l'oportunitat de demostrar que realment vol salvar Espanya. No cal que negociï res, ni que s'assegui enlloc. Senzillament es tracta d'acabar amb l'Estat paral·lel que va a la seva i que, com que no s'atura davant de res, ves que no els acabi mullant també a ells. Perquè les onades que s'enduen un tros de platja se la poden endur tota. Perquè el mar sempre en vol més.

Ara és moment que el PSOE demostri de veritat que es creu que Espanya té solució. Que ens demostri que, sí, que és un partit d'estat però d'un Estat amb plenes garanties democràtiques. I que hi vagi fins les últimes conseqüències. Perquè si no, el conflicte seguirà i continuarà donant munició electoral a una dreta que cada cop afegeix més l'adjectiu extrema a la seva definició. Que el PSOE demostri tenir realment sentit d'Estat i que faci net. Perquè si no, cada cop marxarà més gent d'aquest projecte que en cada bugada perd l'aixovar corresponent a sis generacions. I a veure si quan s'adonin que la realitat ja no els “pilla tan lejos”, ja estaran completament sols.