Un veterà periodista de Ràdio 4 explicava a finals dels anys 80 del segle passat que quan anava a cobrir actes en aquell ajuntament de BCN situat entre el postfranquisme i la predemocràcia, el funcionari que obria la porta de la sala on es feia l'acte en qüestió, s'adreçava als informadors presents amb un “que passin els periodistes i els senyors de La Vanguardia”.

Però va haver-hi un dia en que els mitjans de comunicació van deixar de ser la marca de referència i els periodistes van ocupar el seu espai. El periodista va deixar de ser algú anònim que treballava per una empresa que era el nom i va passar a ser una firma reconeguda i buscada que treballava per una empresa que ja no era el nom que anava primer. I el periodista va passar a ser més important que l'empresa.

El món digital va permetre el zàping i els lectors van modificar la manera de consumir la informació i en comptes d'empassar-se un sol mitjà van optar per picotejar-ne diversos buscant les seves firmes preferides. I així fou com el “avui he llegit en tal mitjà que...”, va convertir-se en “avui he llegit en dallonses que diu que...”, sense ni esmentar el mitjà.

I després van venir twitter, facebook o youtube, llocs on el periodista ja no necessita ni tant sols un mitjà de comunicació per fer-se amb una fidel clientela. I això té coses molt bones, com poder dir el que et rota sense cap pressió, i coses molt dolentes com la temptació de forçar situacions per mantenir el share i els seguidors que busquen en tu una certa cosa.

I tot aquest rotllo és per comentar un cas que he conegut gràcies a un d'aquells periodistes que cal seguir a twitter perquè sempre aporta coses interessants, en @jonathanmartinz. En Jonathan es feia ressò d'una piulada publicada divendres per la periodista veneçolana Nitu Pérez Osuna, amb un milió vuit-cents mil seguidors a twitter. Aquesta:

1

Per suposat tothom va entendre que la imatge era de Veneçuela, que era actual i que la periodista l'usava per denunciar una situació real i comprovable. El problema és que ja en la segona piulada de resposta que va rebre per part d'altres usuaris quedava clar que res era cert...

2

Quina va ser la reacció de Nitu Pérez? Aquesta:

3

O sigui, ni immutar-se. Com deia un cap que vaig tenir en una oficina on hi vaig treballar, ella “impretérita”. O com deia aquell altre, “impasible el alemán”.

Sense avisar, sense posar-la en context, conscientment i no per error, Nitu Pérez va agafar una foto antiga d'uns fets succeïts a l'altra banda del món i, quan la van descobrir i la van desemmascarar, ni va demanar perdó ni va oferir cap explicació, va mantenir la posició sense rectificar i... no va passar res.

El periodista-marca s'ha convertit, en molts casos, en el lloc on els clients van a buscar la confirmació al que pensen. “Jo crec que la terra és plana i en dallonses diu que la terra és plana? Doncs jo segueixo en dallonses i em crec tot el que diu sobre la terra, mentre defensi que és plana”. Perquè, esclar, quan en dallonses deixi de defensar que la terra és plana, adéu en dallonses i me'n vaig a buscar algú altre que defensi que la terra és plana”.

Nitu Pérez i la resta de Nitus Pérez es deuen als seus seguidors i els seus seguidors volen confirmar i refermar el seu convenciment previ. Tant se val si és cert o no. I així passem de ser periodistes a ser esclaus d'oferir una certa veritat que tothom sap que és mentida. Començant pels Nitus i pels seus clients.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat