Què és el poder? I m’ho preguntes tu, clavant-me un recurs d’inconstitucionalitat (per exemple) a la meva pupil·la autonòmica? El poder ets tu, Madrit (concepte).

I el Poder va decidir que la millor manera d’afrontar “ese problemilla del noreste” era tirar pel dret. I així va ser com va reclutar els serveis de l’equip LL. Ja ho sap, “si vostè té algun problema i se’ls troba, potser pot contractar-los”. I així hem arribat on som.

I, on som? Doncs avui constituint el Parlament espanyol amb quatre diputats que són en presó preventiva acusats d’uns delictes que no se sostenen per enlloc. I l’Estat ho sap.

Però abans hem estat a l’AVE de les 5.50. Entre els viatgers, Jaume Alonso-Cuevillas, que a aquelles hores ja està de bon humor. I Blanca Bragulat, Meritxell Lluís i Susanna Barreda, parelles de tres d’aquests diputats que a hores d’ara encara no sabrem si els deixaran ser-ho: Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez. I alguns diputats. I molta gent dormint. 

A dos quarts de 9, ja érem davant del Congreso on Esquerra convocava “canutassu”. Un senyor cridava “Libertad para los presos políticos” i “Viva Rufián”. Deia que és de Mataró i que viu al carrer. Més amunt, un senyor amb una pancarta volia manifestar-se. La policia li deia que havia d’anar més avall. I el manifestant solitari li deia al senyor agent: “Però si em fa fora d’aquí, no em veurà ningú i jo vull que em vegin. Em manifesto perquè em vegin. M’està fent fora?”. I, sí, l’estaven fent fora. Aquí el senyor ha estat clarivident.

A 1/4 de 10 al pati que separa els dos edificis del Congrés hi havia una gran majoria de periodistes catalans. De mitjans catalans i de catalans que treballen en mitjans de Madrid. Som una mena de plaga. Aquí era on les televisions feien els seus directes. Hi havia l’Albert Calatrava entrant als Matins de TV3, la Griso, la Pastor... i pels seus micròfons hi anaven passant diputats. I diputades. I amunt i avall també hi havia el Basté amb seu inalàmbric radiofònic.

A les 9.32, Carmen Calvo ha passat per davant meu i a tocar. M’ha saludat molt efusivament. Desconec amb qui em confon. Però m’he quedat molt intrigat. A continuació, ha passat en direcció a l’hemicicle el president de la mesa d’edat, Agustín Javier Zamarrón, que sembla Valle-Inclán. Sense dubte ha estat l’home del dia. Defenso que el president de la cambra sigui ell!

Ha estat quan m’he creuat amb en Gabriel Rufián. Li he preguntat com va veure ahir Junqueras. Diu que estava molt content perquè amb el cotxe havia pogut veure el paisatge. S’ho imagina? Un any i mig a la presó, quatre mesos traslladat amunt i avall dins d’una caixa i per fi poder veure el paisatge? BRU-TAL!

I ara vostè em preguntarà: “Es nota que som al Congreso i no al Parlament?”. Doncs miri, sí. Hi ha diputats i diputades vestits com per anar a un casament. D’aquells on hi serveixen dàtils amb bacó, tallen la corbata del nuvi, hi ha un cunyat que fins i tot es beu l’aigua dels gerros i del pastís hi surt un colom deprimit i amb anèmia.

A 3/4 de 10, a la banda de la Carrera de San Jerónimo, o sigui a la zona dels lleons, s’han sentit aplaudiments. I per la porta de ferro ha entrat Miguel Ángel Revilla, que passarà a la història per haver estat president de Cantàbria, per regalar anxoves i perquè el dia del casament dels actuals reis va pixar al costat de Harald de Noruega. Qui aplaudeix és el seu seguici. Són unes 30 persones que sempre caminen al seu costat, però un pèl per darrere d’ell. Ara amunt. Ara avall. I ell fumant-se un puro.

He anat a seguir la sessió en una de les sales habilitades. Hi havia uns 30 periodistes i amb empat entre catalans i “provincias y extranjero”. Entre els catalans, en Toni Cruanyes, presentador del TN vespre.

Comença la votació. “Señorías, a ver si es posible liberalizar el foso”. Ho ha dit el president d’edat en un moment d’embús entre els diputats que anaven a dipositar la papereta a l’urna sacra (així ha estat anomenada) situada al faristol i els que ja ho havien fet. La culpable és Marta Rosique, diputada d’Esquerra i secretària de la mesa d’edat, que llegia molt ràpid (ei, però molt ràpid) els noms i hi havia més diputats que espai. La qüestió: mai m’hauria imaginat assistir a un embús de diputats.

Per recuperar-me del moment, he anat al bar. Tercer pis. He pujat a peu per fer més gana. Allà l’estrella és el pincho de tortilla. Hi ha una barra llarga amb diversos expositors i hi he comptat unes 50 truites amb mida d’un pam de diàmetre. Podia ser amb ceba o sense. La truita. I si demanaves “barrita”, podia ser amb tomàquet i oli. El tomàquet venia triturat i envasat dins d’un recipient de plàstic. Cafè amb llet i pincho, 2,15€. Tabé.

Baixo per les escales i em trobo l’Arcadi Espada. Em diu que avui és un dia molt trist perquè a l’hemicicle hi ha uns quants diputats que haurien de ser a la presó. Li dic que hi estic completament d’acord. Em mira i afirma: “Crec que ho diem per motius diferents i sobre persones diferents”. Efectivament. Aquí l’Espada, com el manifestant, ha estat clarivident.

Deixo Espada i em trobo l’advocat Jordi Pina. Parlem del judici, esclar. Creu que han aconseguit demostrar la innocència dels acusats. Em destaca que una de les coses que més ha sorprès al Suprem ha estat la mediació. Aquí a Madrit (concepte) no entenen que a les manifestacions i a les concentracions la policia no actuï a sac, sinó que primer es dialogui sobre com fer les coses.

Surto a prendre l’aire i torna a passar Revilla amb el seu seguici.

I dins, la sessió continuava. Vindria a ser com una gala de lliurament de premis. Podent despatxar-ho en cinc minuts, ho allarguen perquè sembli que la cosa és important. No cal.

I al final, després de les votacions eternes, la cosa ha finiquitat. Al moment de fer balanç i resum em quedo amb les imatges. Avui vostè i jo n’hem vist d’inimaginables i de molt impactants. Les de dins, que pot assaborir en altres apartats del diari, i una que ha succeït a les 15.02. De l’edifici d’oficines del Congreso, el que està a l’altra banda del de l’hemicicle i que separa el famós pati, ha sortit... un mossèn. Amb alçacoll i clergyman! He preguntat a un uixer i m’ha dit: “Trabaja aquí”.

Em punxen i no em treuen sang. O com diria en Makinavaja, el personatge d’en Ramon Tomàs, Ivà: Po fueno, po fale, po malegro...