“Des de Tejero que no es veia un atac a la democràcia espanyola d'aquesta magnitud”. Ho va dir Albert Rivera "El Reaparegut" ahir davant del Parlament i referint-se als plens dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 durant els quals van aprovar-se les lleis del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica.

Reconeguem-ho, el primer èxit de l'unionisme va ser posar-li nom a aquells dos dies, crear-ne un concepte. Si tu dius “6 i 7 de setembre”, tothom sap ràpidament de què va la cosa. Si haguessis de dir “els plens dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 durant els quals van aprovar-se les lleis del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica” mentre ho dius, ja som a Nadal. El segon èxit ha estat que a base de repetir-ho moltes vegades, molta gent ha acabat creient que aquells dies, efectivament, va haver-hi un cop d'estat al Parlament de Catalunya comparable amb el de Tejero.

El diccionari de l'Enciclopèdia defineix un cop d'estat com “la presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses”. Per tant, no és difícil concloure que o bé el senyor Rivera o bé el diccionari estan confosos sobre què és realment un cop d'estat. Jo voto per la primera opció.

Sobre això de comparar el debat en un Parlament amb l'entrada de la guàrdia civil a un hemicicle disparant i segrestant els diputats, no penso perdre ni una dècima de segon de la meva vida argumentant que, per suposat, no tenen res a veure. Només faltaria!

Un altre argument més usat que les revistes de la sala d'espera d'un dentista és que van vulnerar-se els drets dels diputats de l'oposició. El 7 de setembre de fa dos anys, la companya de ELNACIONAL Carlota Camps va publicar una peça en la qual va cronometrar el temps d'intervenció de cada grup i cada diputat. Si la vol recuperar, aquí la té tota sencera. Mentre se la mira  amb calma, un servidor li fa el resum. Durant el debat de la Llei del Referèndum, aquest que va ser un cop d'estat que va vulnerar els drets dels diputats de l'oposició, el partit que va tenir l’ús de la paraula durant més estona va ser... CIUTADANS! En total, 45 minuts i 36 segons. El segon va ser el PP amb 38 minuts i 57 segons, tercer va ser Catalunya Sí que Es Pot (els actuals Comuns) amb 38 minuts i 47 segons, quart el PSC amb 34 minuts i 36 segons, cinquè Junts pel Sí (la unió de JuntsXCat i Esquerra) amb 26 minuts i 23 segons i sisena la CUP amb 19 minuts i 53 segons. Per tant, resultat final: Oposició, 158 minuts; Majoria parlamentària, 46. Un 1 a la travessa.

Pel que fa als diputats, guanyador destacat Joan Coscubiela dels Comuns amb 21 minuts 14 segons (amb un discurs que va ser molt aplaudit per la bancada unionista), seguit de Carlos Carrizosa amb 21 minuts i 10 segons, Xavier García Albiol amb 20 minuts i 44 segons, Anna Gabriel amb 19 minuts i 53 segons, Lluís Corominas (Junts pel Sí) 13 minuts i 20 segons i Marta Rovira 11 minuts i 41 segons.

Efectivament, a l'oposició se li va prohibir parlar. Molt!

I sobre el ple, escolti allà tothom va fer joc soterrani. Afirmar que la majoria va violar la llei i que l'oposició, pobreta, va patir un abús és com dir que la terra és plana. Hi ha gent que ho defensa amb tanta vehemència que potser sí, potser saltant molt fort molta estona aconsegueixen aplanar-la. Però em temo que seguirà rodona.

Durant aquells dos dies la majoria indepe va forçar el reglament, però sense saltar-se’l, mentre que l'unionisme sí que ho va fer. Ciutadans i PSC van demanar un informe al Consell de Garanties Estatutàries, cosa que només pot fer la Mesa del Parlament. A part de practicar un filibusterisme parlamentari mai vist a l'Espanya contemporània. Ho diuen les actes de les reunions de la Mesa i la Junta de Portaveus publicades al seu moment per en Nicolas Tomàs a ELNACIONAL i que pot consultar aquí.

Pel que fa al contingut “legal” del debat, el resum seria: Junts pel Sí havia registrat la reforma del reglament per permetre aprovar lleis tramitades a través d'una cosa que se'n diu “lectura única”. Era la manera d'intentar saltar-se el control del Tribunal Constitucional i validar en un sol debat unes lleis que habitualment haurien d'haver passat per una sèrie de processos que ho haurien allargat tot en el temps. A instàncies del govern Rajoy, el TC va impugnar aquesta reforma, que tres mesos després va avalar dient que era completament constitucional. Marededéusenyor!

I pel que fa al contingut estrictament parlamentari, el que va fer la presidenta del Parlament Carme Forcadell, cosa per la qual és a la presó i la Mesa de llavors serà jutjada per desobediència, va ser permetre el debat. He buscat a la Constitució, al codi penal i als Deu Manaments. Enlloc hi he vist que debatre sigui delicte. Ni tampoc un cop d'estat. Ni que debatent es vulnerin els drets de ningú. I li diré més, no ho és aquí ni a la Xina Popular.