Doncs ja està, ja tenim la foto que escenifica la “agenda para el reencuentro”. Les cròniques diran que s'ha vist el nou clima existent després de la terra cremada i que millor això que fotre's l'aixovar pel cap. I que en Pedro (Sánchez) ha ofert inversions en infraestructures, finançament autonòmic i suport als JJOO d'hivern i en Pere (Aragonés) ha proposat autodeterminació i amnistia. I que aquest cop en Pedro no ha ofert posar-li el nom de Josep Tarradellas a l'aeroport del Prat perquè ja estava “repe” i que, incomprensiblement, avui no ha proposat dur el Senat a Catalunya, aquell gran clàssic.
Ja em perdonarà, però tot això són les patates (o l'amanida) que acompanyen el bistec (o el rèmol). Aquí la qüestió és una frase que ha deixat anar La Moncloa als periodistes. Com de passada, però és la clau, i que vindria a ser: “aquesta reunió és com qualsevol altra de les que en Pedro (Sánchez) té amb qualsevol nou president autonòmic”. Aqueeeest és el tema i d'aquí plora la criatura. Des que va néixer. La cosa, l'ens, l'essència, l'entitat, l'ésser, es diu sobirania. De sobirania és del que discutim realment des de fa anys. La majoria dels catalans la volen per asseure's a negociar amb l'Estat en igualtat de condicions. I l'Estat no en vol ni sentir parlar. Perquè si reconeixes l'altre, vol dir que l'altre existeix. I Espanya mai (MAI!) reconeixerà Catalunya com a subjecte polític.

És la sobirania, estúpid! La resta són moments. Una vegada és això d'avui, aquesta proposta de pactar un millor finançament, que sona a pica-pica amb peixos de galeta i gambes salades, entremesos amb “cap de jabalí”, ous al plat amb pèsols i sobrassada, rap allagostat i llimona gelada. Una altra vegada és ampliar l'aeroport del Prat. I la de més enllà és la cistella d'impostos amb la cessió del 30% de l’IRPF. Vaja, és com veure Quo Vadis per Setmana Santa.

I la prova de que va de sobirania és que el PSC ha estat hàbil i ha proposat una taula de diàleg entre els partits catalans. Per negociar res? No. Per pactar desencallar algun dels grans temes que ens han dut on som? No. És per demostrar que no hi ha sobirania. És per dir que hi ha reunions a Madrid, però també aquí. Perquè és que “nosaltres” i “vostès” parlem de cosetes que també parlem amb el president de La Rioja. O amb el de Múrcia. I no, el problema no és que La Rioja o Múrcia no siguin importants i no mereixin un tracte exquisit, no, el problema és que elles i la resta d'autonomies que no tenien ni bandera van ser la torna del cafè per a tothom i ara són, sí, però s'ho van trobar perquè mai havien volgut ser. I van haver de ser per poder tapar als que volien exercir la seva sobirania.
De la mateixa manera que des de Madrit (concepte) repeteixen sovint “Pere Aragonés és el President de tots els catalans i no només dels indepes”. Sí esclar, i el rei ho hauria de ser de tots els espanyols i no només d'uns quants. I això també regeix els dies tres d'octubre dels anys senars que acaben en 19. Són frases i conceptes recurrents per anar passant el dia, com aquest que fa circular l’unionisme segons el qual les crítiques contra el Tribunal del Pero que Me Cuentas són una estratègia indepe per desprestigiar Espanya. A veure una cosa, però si aquest tribunal, que es fa dir tribunal i no ho és, es desprestigia solet. I amb ell arrossega un Estat molt content d'haver-se conegut, que es troba en restaurants amb moqueta per fotre's unes abraçades model teletubbie hipermotivat, però que fa aigües. Escoltin, però si és com un fent balconing i dient que l'han empès.