Avui s'ha convertit en el President de la Generalitat més jove. No està gaire clar si de l’era moderna o en general. En tot cas, la part de la ciutadania que aquest dilluns de maig encara es creia una mena de post-adolescent perquè tenia 39 anys ha comprovat que al seu país hi mana algú que en té 38. I això vol que són més vells que ell. Què, fot eh? Doncs, amics i amigues meus i meues, això és només l'inici! (Incís: per cert, sobre l'hora de l'acte. Calia que fos a un quart de 9? No havíem dit allò de la conciliació de la vida familiar i professional? No ens hem passat la pandèmia dient que a veure si sopem a les vuit? Doncs miri, no entenc res).

La qüestió, però, és el motiu pel qual en Pere Aragonès ha acabat sent president a una edat que encara avui és considerada com a “jove”. I no és altra que en cinc anys ens hem i ens han petat dues generacions de polítics. Senceres. I quan escric “ens hem” és perquè una part ha estat cosa nostra. Sobre el “ens han” no cal que li expliqui res que vostè no sàpiga. I ara em preguntarà: “Això és bo o dolent?”. Doncs miri, és. Aquesta és la realitat i no la canviarem. Els més joves han hagut de posar-se en primera línia perquè davant seu no hi quedava ningú. Un gestor públic no es crea en dos dies. I un líder tampoc. I anar-los gastant com si fossin vídeos del tiktok complica una realitat ja prou complicada amb un país trinxat per la pandèmia i per l'Estat.

Per tant, entra una nova generació. I una de les seves feines serà fer funcionar un país aturat, però també treballar sense la tutela dels predecessors, sí, i a la vegada encaixar aquestes persones en la nova situació. Perquè potser aquest estiu els presos i les preses polítiques podran sortir de la garjola (ei, que no serà cap gran gest del Gobierno, eh, però potser surten). Si acabés passant, serà el moment de poder tornar a la vida i aquí tothom haurà de ser molt generós. I aquí caldrà buscar com aprofitar l'experiència de gent que encara és jove però que ja són una pantalla més enllà.

Però que en dos mesos els presos i les preses polítiques puguin moure's lliurement pel món, si és que això acaba succeint, provocarà escenes com una d'avui consistent en que Oriol Junqueras i Miquel Iceta s'han trobat cara a cara... i AL PALAU DE LA GENERALITAT! Què passarà el dia que es vegin Junqueras o Jordi Sánchez amb Pedro Sánchez? O Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Quim Forn, Raül Romeva, Josep Rull o Jordi Turull amb Pablo Casado? O amb Inés Arrimadas? O amb Soraya Saénz de Santamaria? O amb Jorge Fernández Díaz? O amb Tácito, Pérez de los Cobos, Llarena, Lamela, la famosa secretària judicial i la resta de la tropa? Els aguantaran la mirada? Els donaran copets a l'esquena com si no hagués passat res? Veurem en directe fins on pot arribar el cinisme o allò que deia un molt famós polític retirat prematurament i que els mateixos que van invertir molts milions d'euros en ell, ara voldrien recuperar-lo: “no és res personal”.

¿I el dia que els presos i les preses es puguin retrobar amb Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Clara Ponsatí? (que, per cert, les seves causes també haurà de resoldre-les algú d'alguna manera). Aprofitarem per recosir internament el país? Ja que les generacions joves agafen el relleu, perquè no els queda altra i no precisament perquè no estiguin preparats sinó per llei de vida judicial, potser que els sèniors s'integrin a la pinya i facin el que fan els castellers veterans, pit i aguantar fort sense moure's. Per si el tronc cau, amortir el cop i animar a tornar-hi fins descarregar la construcció.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat