Al final ha estat en dissabte. Del mes de juliol. D'aquells dissabtes en que el gran objectiu quan et lleves és fer migdiada de baba al sofà mentre fan l'etapa del Tour i vas paint el tall de síndria que t'has cruspit per rematar el dinar. Han estat tot el matí anunciant que seria a les dues. Després han enviat una nota dient que “mai seria abans de dos quarts de tres”. I ha acabat sent a les 15.09. Un clàssic. Aquesta falta de seriositat horària explica moltes coses, però sobretot una falta de respecte total i absoluta per la gent.

Pedro Sánchez ha triat justament aquest migdia per anunciar una remodelació “a fons” d'una part del seu govern. La seva part. La socialista. Amb la de Podemos passa com passava amb el tripartit o durant el pacte Junts-Esquerra, que el president de torn no pot cessar consellers o ministres que corresponen als “altres”. En diuen govern de coalició quan vol dir sexe. Però més que una remodelació ha estat una moció de censura contra sí mateix. Perquè menys Interior i Defensa, s'ha petat els fonaments del seu govern, inclòs el seu guru polític, Ivan Redondo, l'home que tothom deia que era qui manava. I quan fas això estàs reconeixent que calia canviar els mobles de tot el pis, inclosa la calaixera de la tieta-avia.

Marxen per la porta Carmen Calvo, vicepresidenta primera i qui deien que coïa pactes i greixava relacions; José Luís Ávalos, ministre de Transports i antic home fort del partit; Juan Carlos Campo, ministre de Justícia i ideòleg dels indults; Arancha González Laya, ministra d'Exteriors i del marronàs del Polisario; Pedro Duque, que es veu que era ministre de Ciència i mai ningú li ho va dir; Isabel Celaá, ministra d'Educació que va començar com a portaveu i que s'ha anat apagant com si fos una espelma d'olor comprada en un basar i José Manuel Rodríguez Uribes, responsable de cultura i esports que marxa sense que sapiguem quina cara feia.

Dels que es mantenen és interessant el moviment Iceta, que de manegar la cosa autonòmica passa a Cultura. Potser perquè consideren que la cosa autonòmica ja està resolta? O perquè a Cultura hi complirà un altre encàrrec que desconeixem? I també l'ascens de Nadia Calviño fins el número 2, cosa que vol dir que passa a ser la persona de confiança de la cosa. A tenir en compte que al Consell de Ministres seguiran veient-se les cares Luís Planas i Alberto Garzón, responsables de la guerra del “txuleton” -que no entrecot- al punt i que ha servit per saber que el senyor Planas era ministre. I de les arribades, la que més ens interessa per aquí és la de Raquel Sánchez, que s'ha llevat com a alcaldessa de Gavà, se'n va a dormir com a ministra de Transports i significa el retorn de la força del PSC del Baix.

Sánchez ha dit que els ministres que surten “s'hi han deixat la pell”. I servidor de vostè no ha pogut evitar pensar “pobrets, perden el càrrec i a sobre s'hauran de fer un empelt”. Coses d'aquest llenguatge pretesament èpic que entreté molt als casals d'avis a l'hora del berenar, quan tothom està pendent de les galetes que els toquen i no del televisor.

Total, que no sabíem ni tan sols els noms de la majoria de ministres i em temo que seguirem igual. Ens hem passat la tarda trucant amics i companys de Madrid perquè ens expliquin el veritable per què de la remodelació. Aquesta, per sobre dels noms, crec, és la gran qüestió. Per què ara i per què un canvi tan de soca-rel? ¿Què pretén i què busca aquest camaleó anomenat Pedro Sánchez que s'adapta amb una gran facilitat i al preu que calgui a qualsevol circumstància i moment? Esperem poder saber-ho aviat.