Per si hi havia dubtes, de la mateixa manera que un dia vam entrar a l'era d'Aquari, avui hem entrat oficialment a l'era del diàleg. El mateix dia que Oriol Junqueras ha enviat una carta pública al diari Ara i a La Sexta on insisteix en deixar de banda la unilateralitat, els presidents Aragonès i Sánchez han fet dos discursos interpretant una mateixa partitura d'acord, en un lloc com la seu de Foment i donant-li un premi al Conde de Godó, editor de La Vanguardia. S’imposa la via pactista, la que sempre s'ha intentat des d'aquí i que va acabar com va acabar perquè es va intentar forçar al límit una resposta de Madrit (concepte), encara que fos mínima... que mai va arribar. En primera instància. Després sí. Concretament va arribar una resposta en forma de gec d'hòsties físiques i legals. Les segones encara continuen. I en format familiar.

Per tant el canvi, d'existir, ha de venir de l'altra banda de la taula. Bàsicament saber si s'hi asseurà algú o la cadira seguirà buida. I aquí és quan, si s'hi asseuen, caldria saber si ho fan perquè s'ho creuen o perquè no els queda cap altre remei. ¿Pedro Sánchez accepta el diàleg perquè realment creu que és la manera de solucionar el conflicte o perquè l'interessa relligar un acord amb Esquerra per tenir una plàcida i llarga legislatura? Sobretot ara que Ciutadans s'ha desfet com un bolado i VOX arrossega el PP cap a l'extrem, deixant buit l'espai de centre, que és on es guanyen les eleccions a Espanya. Bé, per això o perquè a Madrit (concepte) aviat els començaran a ploure'ls clatellots polítics i judicials provinents d'Europa i han optat per treure el paraigües. En diuen vaselina preventiva.

(Per cert, triple petit incís. Parlant d'aquest PP que s’abascalitza, serà curiós seguir el moviment intern de desmarcar-se de la mani de Colón. De moment Juanma Moreno, president d'Andalusia, ja ha dit que aquell dia a aquella hora té podòleg i que li és impossible assistir-hi. Ah, i també caldrà observar el PSOE dels Barons Dandy, amb el president extremeny Fernández Vara qualificant la carta d'Oriol Junqueras de “gest molt important”. I sobre el líder d'Esquerra,  que torna amb voluntat de dirigir el partit, caldrà veure si som davant d'un PNB a la catalana amb ell fent d’Arzalluz i Pere Aragonès de Lehendakari).

Però tornem a Sánchez i suposem que dels molts Pedros que li hem vist interpretar fins ara, ha recuperat el que va dir-se federal i que la seva aposta és sincera. Llavors la pregunta és: fins on el deixaran arribar? Perquè ZT (Zapatero Tarannà) ja va intentar-ho, perquè s'ho creia de veritat com el temps ha demostrat, però el seu famós “apoyaré” va quedar-se en un “em repenjaré suaument”. ¿L'Estat enterrarà definitivament el “a por ellos” o això d'ara és una manera de calmar la situació de cara enfora i per dins seguir collant per la via del Tribunal de Cuentas?

I ara vostè em dirà: “Desconfiança?”. No miri, és que aquesta pel·lícula ja l'he vist. Servidor té una edat i era allà el dia del Majestic i tot allò del “hablo catalán en la intimidad". I a pesar de l'edat, tinc prou memòria com per recordar què va venir després quan amb la majoria absoluta, el que li va sortir per la boca a Aznar en comptes de la nostra llengua van ser serps i llamps com si fos un personatge dibuixat per Francisco Ibañez. Per tant en direm “wait and see”. Perquè qui ha demostrar la voluntat de diàleg són ells.