Acabarem tots guenyos. Coses d'haver d'estar pendents permanentment del que passa davant dels nostres ulls, però també als laterals. I passen tantes coses que has de tenir un ull treballant autònomament de l'altre per poder observar-ho tot. És un esforç que ens convertirà en un país ple de persones com Martin Feldman
Hi pensava quan veia la cordial i amable roda de premsa protagonitzada avui per Pedro Sánchez... al Palau de la Generalitat! Dotze anys després!!! O sigui, en quatre dies hem passat de no voler agafar el telèfon i de treure una escopeta de dos metres sortint de l'hospital de Sant Pau de BCN a una trobada que es podria haver representat amb els dos participants corrent per una platja a càmera alentida i abraçats per Mimosín. En persona. I els nostres ulls, pobrets, sortint de l'eix per poder seguir-ho tot i tan ràpid.
Escolti, és que això que ens ha venut avui el presidente sonava realment molt bé. I convincent. I ple de sensatesa i sentit comú. L'acabaves de veure i sentir i pensaves: “Carai tu, ara sí que ja ho tenim resolt. Ei, i fàcil, fàcil”. Problema? Som davant l'efecte Orfeó Burgalès. Consisteix en el fet que ve la nostra parella i ens proposa un viatge fantàstic que ens ha preparat, amb paisatges preciosos, indrets interessants i restaurants magnífics. I tu penses que tot serà fantàstic i meravellós, sí, però llavors recordes que a l'últim viatge te'l van vendre igual de bonic, vas sortir un moment a comprar 150 grams de llonganissa i quan vas tornar a l'hotel te la vas trobar al llit (a la parella) amb tot l'Orfeó Burgalès al complert. Inclòs el director. I no interpretant Händel i Mendelssohn, precisament.
Doncs amb Sánchez ens passa igual. El viatge fa cara de ser fantàstic i engrescador. Però ara mateix és quan hem sortit de l'hotel a comprar llonganissa i estem convençuts que al tornar hi haurà sorpresa. I si no avui, demà.
Però hi ha un parell de detalls més, no menors, que ens fan sospitar que la vida futura no serà tan de color de rosa com ens l'han pintat.
1/ Madrit (concepte) sap que no li cal negociar res. I sap que nosaltres ho sabem. Perquè ho hem vist. Amb els ulls Feldman. Podent fulminar-nos amb presó a discreció, 155, Suprem, Audiència Nacional, Tribunal Constitucional, Fiscafina, Tribunal de Comptes i Junta Electoral, ¿per què haurien de negociar res més que una addicional tercera 2.0, el famós desdoblament de la N2 i acabar algun dia l'estació de la Sagrera de BCN, per exemple? Com va dir el poeta, “¿Pa qué? ¿Pa cagal·la?”.
2/ Si al final el Gobierno decideix negociar alguna coseta més que una miqueta de ciment i quatre totxanes, ¿qui està en condicions de garantir-nos, començant pel propi Gobierno, que Madrit (concepte) ho permetrà? Ja no dic Casado Desencadenado, que anuncia tantes querelles i demandes que li sortirà més a compte instal·lar-se un pont aeri entre el seu despatx i els tribunals, sinó això que anomenem el deep state. Algú creu que aquells que ja ens han demostrat que faran el que calgui per conservar els seus privilegis i el seu estatus ara s'aturaran?
Això sí, les formes de Sánchez són exquisides. I elegants. I de tant en tant també agrada que no et cridin ni t'amenacin.