Vivim en una societat on les coses ja no es diuen pel seu nom sinó que tot és un immens eufemisme permanent. Ens passem el dia inventant maneres de dir i de fer perquè no sembli el que tot és realment sinó el que fem veure que és. Ara a les escoles. Un cop va morir la paraula “suspens” aplicada a quan, com el seu nom indica, un alumne suspenia, hem anat inventant paraulotes diverses perquè la canalla no tingui un trauma. Tu, nen, no en tens ni puta idea de res de l'assignatura però no t'ho direm, no fos cas que descobrissis que la vida és dura. Direm que si penses molt fort el desig d'aprovar, ho faràs possible. I després ens abraçarem tots mentre ens llacem quinoa en forma de confeti.

Total, que un dia van treure's del barret el “no assoliment”. Un concepte tan bonic que ara mateix vostè no ho veu, però mentre escric això dels meus ulls hi brollen llàgrimes com gambes de Palamós i llagostins de La Ràpita. A la vegada. El problema és que ofenia en excés. Suposo que la paraula “no” era massa forta i, per aquest motiu, a partir d'ara el suspens o “no assoliment” passa a anomenar-se “en procés d'assoliment”. Quan un nen amb 25 anys encara no sàpiga sumar, no ens deprimim gens -sisplau- perquè seguirà en procés. D'assoliment. Concretament.

Doncs bé, les dues notícies polítiques del dia són com les notes de la canalla. Un immens eufemisme per amagar la realitat sota del teletubbisme impregnat de mimosin que ens inunda. Ells fan veure que és el que no és i nosaltres fem veure que ens ho creiem, però ells saben que nosaltres sabem que no és i nosaltres sabem que ells ho saben, però ells i nosaltres hem convingut fer veure una cosa i l'altra. És un mític “tu ja m'entens” sense final.

Al Congrés dels Diputats deien que votaven una reforma laboral d'esquerres, presentada per la ministra més d'esquerres. I resulta que li han aprovat tots els partits de dretes, menys el PP -o per ser més concrets, menys un diputat del PP que, casualment, l'ha votat-. Perquè és que el PP hi estava en contra ja que aquesta llei derogava la que van aprovar ells quan governaven. I, en canvi, no l'han votat els partits que donen suport al Gobierno, que és qui impulsava la llei. Però uns i altres realment no estaven votant a favor o en contra d'una reforma laboral sinó que es posicionaven políticament en un postureig d'aparador. Perquè amb aquesta reforma passa com amb els pressupostos, que les xifres són el de menys. El que importa és la conjuntura de cada moment i marcar paquet polític en funció dels interessos d'aquell instant.

I mentre, al Parlament tots els partits indepes fa tres dies que fan veure que no ha passat el que, efectivament, ha passat. És a dir, que Pau Juvillà ja no és diputat. Per una injustícia manifesta i delirant? Sí. Però si la Junta Electoral va fer fora un President de la Generalitat, algú pensa que ara no ha fet fora un diputat? I així és com des de dilluns ells fan el teatret i nosaltres fem veure que ens el creiem i que, a més, ens interessa. I, pel mig, els uns volent deixar en evidència a la presidenta de la Cambra en correspondència amb el que ella deia sobre el president Torrent quan es va trobar en una situació igual, els altres fent veure que desobeeixen molt sense desobeir mai res i els de més cap aquí fent veure que estan fent una cosa molt diferent a la que va fer Torrent en el seu moment i que tant van criticar. D'això al meu poble en diuen fer un pa com unes hòsties.

M'agradaria pensar que si algun dia algun polític surt a dir la veritat, la gent li ho agrairà molt i li donarà majoria absoluta. Però em temo que això només és una il·lusió i que ni tan sols estem en un “procés d'assoliment”. Perquè és allò del “digues que m'estimes encara que sigui mentida”, però fet política. Perquè mentre hi hagi gent que faci veure que es creu el que ells ens diuen i que saben que no ens creiem però hem convingut que sí, ells seguiran fent veure que estan fan el que no fan, però diuen que estan fent.